Vent i moltes bufandes

La droga d’un cansament perpetu impedeix veure-hi clar i determinar el valor dels fets que s’esdevenen al teu voltant. La llarga nota suspesa en un mar d’acords adequats que ballen al ritme d’aquest cansament, resulta ser bemoll. Potser avui el dia ennuvolat té una sonoritat menor i un ritme marcadament pausat on la melancolia de la inexistència et porta a voler l’escalfor d’una llar de foc que contrasta amb el vent glaçat de l’exterior. Els núvols es mouen al tempo d’una òpera que, i em repeteixo, de cap manera podria ser major. Els arbres mig pelats ploren fulles, les quals encatifen la tardor del seu millor color: el marró i el verd. Aquests, però, camuflen tot intent de vivesa. I la gent es tapa les cares amb les bufandes deixant entreveure els ulls i amagant les rialles tremoloses sota punts de mitja de colors.

lluitar contracorrent

S’ha acabat. És el moment de fer un cop de cap; això ja passa de la ratlla i passa a no aportar res de positiu, ans al contrari, tot esdevé marcadament negatiu. Així doncs, aquest mur ha de ser destruït, tot és qüestió de plantejar-te si realment vols agafar el martell i picar, o no. I és aquí on rau el dilema; de voler vols, però poder ja és una altra història. Arribats a aquest punt cal mencionar aquell que afirma amb certesa que voler és poder i que tot és qüestió de voluntat. I si t’ho proposes aconsegueixes taxar la fredor i pujar a la vagoneta de les emocions a flor de pell, de les pujades i de les baixades, dels forts i dels pianos, on tot té moviment i sentit. Deixaràs de ser aquella peça sense encaixar. I podràs decidir superar-ho. I ni tu, ni ells, podran aturar-te. Tot és qüestió de mentalitzar-se i creure, fermament, en la possibilitat de destruir, si més no esquerdar, aquest mur aparentment impenetrable. Com bé diu un molt bon amic, la revolució només ha fet que començar. El món necessita revolucionaris buscant la felicitat. I tu en seràs un/a.

1,2...3.

I’m not sure about anything at the moment. I cannot understand how such an important feeling can be unsaid, and how the unimportant things can be told with an exciting smile. The world some days seems to be normal, correct… it doesn’t matter how to express it. But, pay attention! The next day, that normal world can be transformed by the opposite side. Ladies and gentlemen don’t worry about things.

Don’t think, only act. And overall: live!

Now or never

Un dia em van dir que des de que naixem ens limitem a morir. I que tot s’acaba sempre que hagi començat. Que un sentiment pot desaparèixer igual de ràpid que pot aparèixer i que les pors són de les sensacions abstractes que ens acompanyen més temps. Potser, les pors, són les companyes més fidels. I també em van dir que l’amor era punyeter i que, si era molt fort, aconseguia sobreposar-se a qualsevol cosa que s’hi volgués interposar. Era de les forces més potents. I aquell qui queia en la desgràcia d’enamorar-se podia arribar a plorar per l’anhel d’un impossible. I que oblidar... oblidar en situacions així resultava impossible. Però que quan ho aconseguies, podies mirar al cel i somriure. I que quan arribaves a aquest punt aconseguies estabilitat i molta força en un mateix. I que potser això és el que et pot estar passant ara mateix.

Els somnis xiuxiuegen a l’orella les veritats absolutes.

olorant felicitat

Sabeu... hi ha dies en què no saps ben bé perquè, però somrius. I hi ha dies en que en saps la raó. La raó avui ha estat ella. És un nou món i una nova visió, una nova rialla. Les llàgrimes rajaven de felicitat i feia temps que això no passava. Avui he fet de les braçades més emotives que recordava haver fet mai i els petits detalls han esdevingut cabdals per entendre què significa la vida. Són grans reptes que tu has de convertir en petits passos personals que et fan arribar lluny, increíblement lluny. I la clau de l'èxit resulta ser creure en tu mateixa.
És originalitat a tota regla, és algú que es desdiu de la quotidianitat i la vulgaritat. És dolçor combinada amb força vital. És vida. I sé que és de les mans que mai deixaré d'agafar. Em fa créixer com ho sap fer poca gent i m'ofereix cada dia la possibilitat de ser millor i d'estimar-me molt. Ella m'ha deixat clar el significat de la paraula estimació, la qual poca gent sap què significa realment. Ara ja és part de mi.

Avui, amb un cop d'aire estiuenc, la porta a la llum s'ha obert de bat a bat tot deixant una olor fresca a cada racó de la casa. I respiraré profund, una i altra vegada.

¿Quien eres?

Aquél individuo tropezaba más de dos veces en la misma piedra. Y volvía a tropezar, y otra vez y otra vez. Parecía que su vida iba cogida de la mano de la mala suerte que llevaba cara de buenos amigos. La suerte se convertía en una bella mujer hipócrita que hipnotizaba con su mirada pero que solo ofrecía engaño. Además parecía no existir. Pero se le aparecía en forma de ilusión y cada vez se esfumaba entre metas que se proponía y pequeños proyectos que parecían ir encaminados. Los empezaba y siempre había alguna cosa que impedía que salieran bien. Y al principio pensaba que lo bueno estaba por llegar. Los años, pero, le daban la razón al completo. Lo bueno a lo mejor no llegaría. Solo le faltaba por conocer a un amigo que otros ya tenían el honor de conocer: el positivismo. Sabía que si lo conocía su vida, por miserable que fuera, tomaría un rumbo diferente. Sonreiría porque sí, sin saber ni la razón por la cual lo estaría haciendo. Moriría sonriendo, sabiendo que había aprovechado la vida.

Todo el mundo debería cerrar los ojos un segundo y plantearse qué ha venido a hacer aquí.

Números vs lletres

Em commociona trobar gent que sé que val la pena. He arribat a la conclusió que hi ha poca gent capaç d’elevar-se un centímetre més del què està estipulat en aquest planeta. També he acceptat que els meus textos sovint són de difícil comprensió degut a la gran càrrega subjectiva que hi aplico i que per això quan algú es llegeix quelcom meu i s’hi pot identificar se sorprèn de com algú pot detallar la seva situació amb tanta exactitud. Però escriure no és resoldre un problema matemàtic. Escriure és inspiració, personalitat i un polsim de subjectivitat, la qual és variable depenent de com sigui cadascú personalment. Per això la literatura és tan rica i tan diversa i per aquesta raó jo sóc partidària de les lletres abans que dels números. Els números no ofereixen diferents resultats d’un mateix enunciat i per tant les perspectives es redueixen a una. La racionalitat regna en el món matemàtic i tot i que aquesta sigui imprescindible en la raça humana, considero que no hauria de ser pas la protagonista de les nostres vides. La lluita permanent entre números i lletres denota d’alguna manera la gran contrarietat en la qual es basa la nostra espècie. Així doncs Freud amb la seva teoria del "superjo", el "jo" i l’"allò" ja preveia el què designaria la nostra manera de fer. El "superjo" són els impulsos extremadament racionals que a vegades desemboquen a la infelicitat a causa de deixar insatisfets els nostres desitjos. L’antagonisme del "superjo" es veuria reflectit en l’"allò" el qual només es deixa endur per impulsos i desitjos sense aturador possible. Però el gran jutge i el gran equilibrador apareix en la idea de "jo". El "jo" és el què tot ésser humà anhela trobar. Jo diria, però, que no és possible trobar-ho perquè simbolitza la perfecció i aquesta no deixa de ser tan sols una idea. Com he dit al principi, aquí la subjectivitat té un paper cabdal. Per tant, la resposta a la nostra manera d’actuar cal buscar-la en un estira i arronsa que mai acabarà. Així som els humans.

Possiblement, el "jo" entre les matemàtiques i les lletres sigui la música ja que ella tan et permet endinsar-te en un mar d'expressió abstracta com en un mar de ritmes concrets i invariables. La música és la millor musa.

Destins

És estiu i sembla que aquest no vol acabar d'arribar. Els núvols devoren el cel i fan agafar por al sol que s'amaga. La calor, però, no minva. I entre olors estiuenques i temps de relax, la ment s'ocupa de reflexionar. I ho fa sobre el fat, majoritàriament. Descobreix que és el destí qui marca els passos. El meu destí era trobar en un país llunyà la felicitat i la possibilitat d'obrir nous horitzons, i pel que sembla també fou aquest el destí de la gent amb qui em vaig trobar. La vida avança, i si nosaltres anhelem quelcom que no arribarem a tenir és perquè el destí ho vol així. Probablement sigui perquè si ho obtinguéssim la sort ens giraria l'esquena, ves a saber! La qüestió és pensar que les coses passen per alguna raó i que per tant, lamentar-nos no ens porta enlloc.

La sort sempre es reserva per a aquells que la necessiten.

i sigueu feliços i mengeu anissos

A vegades em miro les mans i veig que tremolen i penso: -de què tremolen? Tenen por? Potser tenen fred? Estan inquietes?. Però les mans són les guies, les artistes; les que pinten, les que escriuen i les que toquen. Manegen la vida com si es tractés d’una gran massa de fang que toca modelar segons el teu gust, obligacions o impulsos escollits d’entre una multitud. I són juganeres a més no poder, i viuen i volen i creen. Si ens faltessin les mans el món cauria en un forat fosc sense cap mena de sentit, mancat totalment de la creativitat que ens distingeix i que ens dóna el toc característic, el que anomenen la cirereta del pastís. Quin sentit té un pastís sense un bon acabat, sigui amb una cirereta o un bombó de xocolata suculent? Us puc assegurar que res. I a més les mans decoren el pastís amb nata muntada, donen color a la inseguretat deixant-la així amb careta de pallasso d’aquells que riuen i tiren aigua per una flor que porten penjada a la jaqueta de coloraines. Tot és vida i color i flors violetes. Potser és una utopia tot plegat, potser us podrà sonar massa enfarfegat, però després de menjar un pastís no trobeu que us pesa a l’estomac? És el pes de l’alegria i del plaer. Eviteu fer règim.

Regust amargant generat pel polsim del record

No sabia com encarar-se a aquella nova realitat. Les bombes assetjaven el present establint com a sinònim de futur, la impossibilitat. La felicitat esdevindria el seu amor platònic a partir d’ara. No tenien ni un plat a taula, per no dir que no tenien taula. Aquell nen, d’ulls menuts i llavis inflats, observava els vols dels avions carregats d'artilleria com qui observa els ocells que retornen en temps de primavera després d’haver passat un hivern en un país llunyà. Però aquests ocells portaven destrucció i devastació; i a més a més incomprensió en la ment d’aquesta criatura. Com es pot arribar a extrems tan abismals? Potser cal entendre que hi ha ments perverses que anhelen tot el què es desdiu d’una bona acció, potser cal tancar els ulls i esperar que allò esdevingui un mal record d’aquells que s’enterren en pous sota terra. Segurament sigui aquesta la solució imprescindible si es vol sobreviure després d’una fatalitat d’aquestes característiques. Però allò cicatritzarà aquella vida innocent i la cicatriu prendrà forma d’enyorança i de por embolcallada per plors de quitrà.
Aquella experiència no podrà passar desapercebuda, i per això aquell nen, ara de setanta set anys, encara plorarà alguna llàgrima d’infantesa.

Últim esprint acompanyat de la millor companyia: la primavera.

La primavera comporta sentir-se com el polen, amunt i avall, et podries perfectament identificar amb una baldufa. Això també comporta marejos i canvis d'humor; però la culpable no deixa de ser la primavera. Això significa que ja ens dirigim a les acaballes d'un curs, el qual podriem qualificar d'ésser caracteritzat per un exegerat augment d'intents de repetir-nos interiorment: ens en sortirem. Tothom anhela convertir-se en polen -i ara sense parlar metafòricament- per volar lluny de les obligacions i de les pressions, però per desgràcia no en podem defugir. Tot i així, no deixa de ser primavera, una estació que altera la sang, que dibuixa somriures gratuïtament. I l'amor desencadena sensacions i fa ballar la raó d'un cantó a l'altre, ben bé com si es tractés d'un vals vienés. Deixem-nos estar de romanços, doncs, i anem a fer estiraments per tal de no lesionar-nos a l'hora de fer aquesta última marató, que de ben segur que com a premi oferirà el millor estiu de les nostres vides.

Roses endolcides

Tanco els ulls i puc visualitzar l’univers. Ple d’estrelles infinites i planetes possiblement inexistents; i el veig. Sento que hi sóc tan sols tancant els ulls. Podent entreveure un univers, que al cap i a la fi tindrà forma de destí embolcallat per vibracions diverses. I aquestes vibracions són les que has de construir tu mateix. Aquí és quan entra en escena el positivisme que ha d’aconseguir entelar els vidres de l’amargura per tal de poder-hi escriure a sobre: he vençut. Així doncs es posarà fi a la situació. I sí, és cert allò de dos passos endavant i un enrere i precisament és això el què fa avançar. I de sobte, inesperadament, apareix una Rosa que s’obre en pètals i que dóna la flaire d’un nou ambient, que ofereix la proposta de seguir sent qui ets i que t’assegura que desitjant amb molta força... s’obté. Tancaré els ulls i respiraré profund somrient per sota el nas i pensant en la sort que tinc i que tindré.

I si es comença pel final?

Ja hi som. Sempre he pensat que abans de llegir un llibre n'has de llegir la frase final, la qual cosa el pot aconseguir fer més interessant; a vegades això n'espatlla el contigut, però a vegades el millora donant el polsim d'intriga. Però això no és un final, és un principi. I els principis a vegades són difícils de dur a terme perquè significa afrontar-se a una pàgina en blanc. Però tot és qüestió d'agafar-hi el "truquillo". Aquest blog no deixa de ser un altre possible univers.