Moments d’eufòria feliç que emmascaren una solitud present des de que es lleva fins que es tapa amb la manta i s’endinsa en el món oníric. Hi ha dies que estan plens d’aquests moments, però d’altres en que no es posa la màscara i la realitat amarga es mostra despullada. És llavors quan s’adona de la infelicitat que recorre les seves venes, la necessitat desmesurada que té de caminar fins a fites que es proposa per tenir la sensació d’estar sobrevivint. La seva vida no tindria sentit sense aquests objectius que a vegades semblen sortir del no-res. Pintar, tocar, llegir, escoltar nocturnes, somriure, caminar per Barcelona envoltat de multitud desconeguda. Hi ha milers de petits detalls que conformen un puzzle ben acabat de moments idonis i generosos. Però hi ha peces que es desmarxen i no acaben d’encaixar, impedint així, que aconsegueixi acabar aquest puzzle. I hi ha dies que té la sensació de tenir moltes peces fora de lloc i de desconèixer aquelles que haurien de col·locar-se juntes. I sembla que les contradiccions tampoc ajuden massa a aquesta unió. Un dia pensant va arribar a la conclusió que la vida no es un puzzle, si més no, possible d’acabar (sempre s’acaben perdent peces). A la melancolia sembla que li cau bé i, sempre que pot, passa a prendre un cacaolat calent amb ell. Sembla que últimament ella s’ha pres moltes molèsties en visitar-lo i potser no caldria, però tampoc sabria com dir-li que no, ja que en realitat a vegades li fa bé. Tot depèn de com es miri.
Tu en el seu lloc, veuries el got mig ple o mig buit? (jo, mig ple!)
