I a cau d’orella em va dir:
- t’has trobat mai amb una acumulació de dies que semblen no tenir cap projecció i et fan perdre el rumb? Que no estàs bé, però tampoc estàs malament? Que hi ha petits (o potser grans) dubtes que mai t’havien sorgit i que, de sobte, t’impedeixen dormir perquè necessites respostes d’immediat? O que a l’estirar-te al llit, a l’hora de dormir, en lloc de pensar en què toca fer demà, penses en aquell moment concret que et va omplir el cor i així una nit, i una altra? O moments de voler fugir del batibull de gent per endinsar-te en un món del qual només ets qui té la clau per entrar-ne i sortir-ne quan més ho necessites? I sentir-te’n plenament satisfet, de tenir un racó dins teu, on només hi ets tu?
Jo, acariciant-li l'orella, vaig somriure. Tot seguit, vaig tapar-me amb el llençol i la vaig abraçar tot tancant els ulls.
