6.14.2011

I...acció!

Nuesa contra nuesa. Dos cossos en igualtat de condicions, enderrocant les barreres socials que s’ensumen només obrint la porta de casa per sortir al carrer. Passió desorbitada recoberta per uns llençols suats i amarats per les gotes de plaer que ragen per les galtes, els braços, les cames. Segons com, és tan sols hipocresia emmascarada per uns riures exagerats, provocats per un efímer contagi mutu d’emocions portades a l’extrem. Però també hi ha l’altra vessant, la de l’amor consumat. L’amor estès a tots els àmbits, seguint la pauta insubornable del donar-rebre. El llit esdevé un Liceu que acull una gran estrena, una òpera on s’acumulen totes les arts, tots els sentiments. S’obre el teló i es comença amb el teatre de les carícies i els petons endolcits que entendreixen la pell i tot seguit la música entra en joc. Els mil i un crescendos i diminuendos fan d’aquesta jugada un autèntic puzzle, on tot va encaixant, mica en mica. On hi ha aquells moments de forte, en els quals l’orquestra fa tutti i la percussió té un paper cabdal. I finalment, partint d’un piano per part de l’orquestra que va creixent i amb tots els actors a l’escenari, arriba el punt àlgid, el precipici del plaer. La cantant entra en escena i es col·loca, caminant a pas valent, davant dels altres actors i mirant al públic amb les mans esteses deixa anar amb una veu clara i potent un orgasme.

6.13.2011

La dernière chanson, le dernier mot

Les rides marquaient une fatigue accumulée peu à peu depuis quatre-vingt-dix-huit ans. Elle avait perdu une fille et à son mari il y a deux ans. Toutefois, elle avait une santé en fer. Elle avait, donc, encore un petit peu d’énergie pour jouer le violoncelle et pouvoir exprimer ce qu’elle ne pouvait pas dire en mots. Elle a toujours dit que, même en étant très jeune, il y a avait des choses qu’elle ne pouvait pas dire qu’en jouant le violoncelle. Tout son sentiment – la tristesse, la joie, le bonheur- était versé sur ces notes qui avaient une harmonie parfaite. Son meilleur ami avait été, sans aucun doute, cet instrument à quatre cordes. Et l’archet le complément indispensable pour se balader par la vie en ayant la fierté d’avancer à pas sûr. Le bras droit apportait l’expression et le bras gauche était chargé de placer correctement les notes de la partition à l’oreille de ceux qui l’entendaient dans un bar, chez elle ou dans un des plus grands théâtres de Londres. La vie se terminait, mais elle pouvait avouer que sa vie n’aurait pas eu du sens sans lui…
Sans son violoncelle.

Seguidors

Contribuïdors