El cor li suava. Les mans li bategaven a cent per hora. Només tenia una cosa en ment: aconseguir entortolligar els passos necessaris per arribar fins a la porta de sortida. Sí, l’estimava massa com per no fugir.

i es fongué

Era com si s’hagués empassat una nou i li hagués quedat a mitja gola. L’estómac feia un concert de moviments estrepitosos. I els seus ulls van quedar glaçats mirant en un punt de l’habitació, l’únic que tenia llum: la flama de l’espelma. I així, el temps s’escolà, fins al punt en què aquella flama va perdre’s en la cera bullent que havia anat creant una muntanya rugosa sobre la taula.