Era tot un ritual. Agafava el seu raspall de dents del pot on acostumava a haver-n’hi uns tres – el seu era el violeta- i d’un altre pot agafava la pasta de dents. Premia amb força la part superior de l’envàs i col·locava, sigil·losament, la pasta de dents al raspall. I llavors començava el ritual de rentar-se les dents. Era una cerimònia, podríem dir, que conjugava totes les reflexions del dia en passat i en feia un balanç. De fet, venia a ser un cara a cara amb ella mateixa, un moment en el qual la veritat en el seu rostre es mostrava nua davant del mirall. Ja tenia la ratlla dels ulls que s’havia fet amb l’eyeliner esborrada, el “coloret” ja s’havia fet fonedís i la cara era el perfecte reflex de l’esgotament. Hi ha gent que fa un balanç quan acaba l’any o qui ho prefereix fer cada dia. Ella ho feia cada dia en el moment en què es rentava les dents. Mentre duia a terme un moviment rotatori amb el raspall violeta, des dels queixals més amagats fins als ullals, pensava amb què havia topat durant el dia que li hagués aportat alguna cosa positiva.
Hi havia dies que la gent li deia a cau d’orella “transmets positivisme”, però a vegades resultava ser al revés, era ella qui quedava impregnada del positivisme dels demès. O hi havia dies que havia rigut desesperadament en una classe, ben bé una risoteràpia, o havia parlat amb algun amic amb el qual feia temps que no parlava; aquestes petites coses que t’alegren el dia desmesuradament, vaja. Però, hi havia vegades que un sol pensament li ocupava tot el ritual, fet que acostumava a ocórrer quan aquest era negatiu o, bàsicament, la preocupava. Quan arribava al punt en que la pasta de dents ja començava a ser massa poc consistent i la seva mescla amb la saliva esdevenia un bombolleig cada vegada més exagerat, arribava el moment de segellar aquell balanç. Havia d’anar a dormir amb la ment relaxada, ja que l’havia buidat de pensaments. Ja n’havia extret i après el que era necessari.
Ja ho diuen que no és bo emportar-se els pensaments o les preocupacions al llit. Per això en el moment d’esbandir-se les dents, llençava les preocupacions a la pica i se'n desfeia. I cap al llit.
