Ullpresa

Avui aquella paraula que tants cops ha ressonat dins meu s’ha fet realitat. L’havia llegit en la poesia de Maria Mercè Marçal i, tot i que considero que és de les paraules més boniques en català, mai pensava veure res que mereixes ser descrit amb aquest mot. Avui ha arribat el dia. Mirant per la finestra, ja he tingut el pressentiment que avui el dia prometia. De totes maneres, no ha estat fins que he baixat el turó, rodejant-lo, que m’he adonat del quadre que s’estava dibuixant davant dels meus ulls. M’he quedat, sense cap mena de dubte, “ullpresa”. Aquesta és la paraula que millor descrivia allò que estava testimoniant. Un quadre vivent, en què s’hi barrejava un sol llampant que donava vida i una boira que oferia la remor del mar. I a cada passa l’espectacle era més encisador.

Debora'm

Si, mira'm. Exprimeix-me les llàgrimes caducades i embolica amb delicadesa aquella emoció de forma ovalada. Menja't l'ametlla sense pinyol, començant pel llagrimal fins a saborejar les pestanyes. Jo em deixo fer, extasiada pels teus ulls deboradors. Destrossa el tirarany que m'ha encegat durant temps i que no em permetia acceptar certs defectes de qui més estimava. Innunda'm de paucles ninetes i besa'm dolçament les parpelles que protegeixen la meva porta al món i a tu. No deixis mai de fer-me l'amor amb la mirada.

Poblet

Poblet simple, impune, elegant, perenne, immune al pas del temps. Allaus de turistes que intenten caçar-ne l'ànima, fotografiant-ne petits trocets. Poblet s'imposa amb una capa de pedres perfectament teixida per cobrir les pors i permetre que la calma doni la benvinguda a les formigues que hi desfilen. Poblet; un breçol de creences, de silenci, de fe. Els bancs de fusta trenquen la fredor de les pedres i els arcs fan de corona cada vegada que algú passa d'una nau a l'altra. Tothom hi és acceptat i abraçat. Les pedres tenen ànima, a Poblet. Aquí s'amancen tot tipus de feres i l'odi no passa pel colador de la porta principal. La pau maquilla dolçament els ulls i els acluca, permetent així que només es pugui sentir el silenci i es pugui, per tant, tornar a néixer.

Por a la democràcia?

“Ciutat morta”. Un documental que, entre altres coses, em transporta al carrer Diputació. Una bona multitud de gent ens estem manifestant per la pujada de preus de les matrícules universitàries. Un dret, oi? Per atzar, giro el cap. Surt fum d’un contenidor i la música engrescadora que ens acompanyava dos passos més enrere deixa de sonar. I llavors el murmuri de la multitud presagia un moment que cicatritzarà en la meva ment. Sobtadament, em veig corrent sense rumb, mentre la por m’impregna de tal manera la roba que cada pas que faig em sembla etern i insuficient. El soroll de les sirenes dels furgons d’antidisturbis m’alteren i no sé cap on mirar. La gent que m’envolta es vesteix amb l’uniforme del pànic i jo, que de sobte em sento despullada i vulnerable, també me l’acabo posant. I em dic per dins ‘si això és un joc, no té cap mena de gràcia’. I entre corredisses una mà familiar m’agafa i em fa entrar dins d’un garatge, on els cotxes que hi ha aparcats ens fan d’escut contra l’anti-democràcia que es respira a l’ambient. Des d’allà podem veure la porta del garatge, l’única font de llum. I de sobte, com si es tractés d’una pel·lícula en blanc i negre a causa de l’efecte del contrallum, tres agents d’antidisturbis apallissen un noi que porta texans, una gorra i una samarreta de màniga curta. El cor em va a cent i la crueltat del que estic veient m’encega. M’assec, abatuda com el noi del garatge, prop de la roda del cotxe que ens protegeix resant no-sé-a-qui perquè s’acabi tot allò. I sento que s’ha trencat alguna cosa. La llibertat ha estat colpejada a cops de porra i ha mort per moments. Tot és possible: des d’una mirada anònima i innocent que es troba i se solidaritza amb la teva, fins a puntades de peu a l’estomac durant força estona. És la selva. Tinc la mirada clavada a la paret grisa del pàrquing. L’últim cop de porra esdevé la cadència de la pitjor obra que he escoltat mai: la de la violència. Aquells uniformes sense ànima pugen a un furgó que amb prou feines s’atura i les rodes gemegant sembla que vulguin esborrar l’inesborrable. El noi abatut s’aixeca a un ritme lent, però al mateix temps excitat i fuig entre la llum. Jo m’aixeco, amb les cames tremolant, la respiració arítmica i els pensaments buits. Només sento. Sento una confusió i una desprotecció fins aquell moment inimaginables. Sense dir-nos res, la meva companya i jo decidim sortir d’aquell garatge que havia estat l’escenari sense sortida de l’inconcebible. I en sortir, altre cop el gemec dels furgons que provoquen, de forma instantània, l’acceleració del meu caminar fins a fer-me córrer un esprint. I giro pel primer carrer a la dreta i fent voltes com una desesperada, de cop, estic ben sola, tot i estar envoltada de gent. Em trobo en un carrer peatonal i la gent sembla que no s’adoni del que està passant a unes passes d’on són: beuen cerveses, deixen anar riallades asseguts en un banc o passegen el gos. I mirant al final del carrer veig un dels meus amics. Aquest cop el que m’empeny a córrer sense pensar-m’ho dos minuts és la necessitat imperiosa d’abraçar-lo. I un cops als seus braços desperto del malson. Aquell dia em va caure la bena dels ulls. Aquell dia em vaig adonar que la democràcia és una paraula buida, sense sentit. Potser és una de les disfresses més ben aconseguides. De fet, els modistes −mitjans de comunicació i institucions­− ja s’encarreguen de confeccionar-la amb cura; teixint les millors coartades i cosint-ne ràpidament les imperfeccions. Allò que acabava de viure només era una punta d’un gran iceberg. I això només va ser tocar l’infern amb els dits. No em puc ni imaginar què van arribar a sentir els implicats en el 4F. 

el gran desconegut

Sentint històries t'adones que l'amor, allò que diuen que ho mou tot, acaba sent un motor que per a cadascú té un ritme, un so i una forma diferent. Per a alguns l'embranzida inicial és vertiginosa i s'atreveixen a accelerar fins a punts insospitats, embogint i perdent-se a ells mateixos pel camí, cosa que, paradoxalment, els acaba compensant perquè se senten més vius que mai. També n'hi ha que prefereixen una arrencada lenta i suau, com una carícia càlida just al costat de l'orella envermellida pel fred d'una tarda freda d'hivern. L'embranzida per a aquests arriba al cap d'un temps, quan els records tendres enfarfeguen el seu motor i el revolucionen a mil per hora; es troben, sense adonar-se'n, a una velocitat que pot ser assaborida amb un somriure. I també hi ha aquells que es volen convèncer que aquella persona tan ideal els faria feliços, però acaben adonant-se que l'amor no es pot triar a dit, s'ha de triar a cor. 

Sense voler, topes amb un correu antic.

Quan estic a orquestra perdo el món de vista. I en aquest altre món, on tu decideixes com vols cada emoció, hi entro per mitjà del pentagrama i de les notes que s'hi entortolliguen. Hi floto, hi nado, hi volo. I el millor de tot és que això ho fas acompanyat. El teu company de faristol t'acompanya amb els moviments de cos que sorgeixen de forma inconscient, seguint el ritme de la música. És com si l'orquestra fes l'amor conjuntament, sota els mateixos llençols. Fas un cop d'ull al teu voltant, mentre té lloc un crescendo dins teu i, de sobte, sents una pau interior i una immensitat que no sentiries ni enmig del Gran Cañón. I el més fort és que no t'has mogut de la cadira, ni de l'escenari, ni del teatre. Segueixes sent allà, amb els llums il·luminant-te i el teatre ple de gent que t'escolta. I quan arriba el solo les notes et porten a dalt de tot, lluny, molt amunt. Sembla que hagis d'arribar a tocar la lluna i endinsar els peus en un dels seus cràters. I quan s'acaba, respires, cansada pels nervis, el cor anant-te a cent, però saps que això que has viscut és com la il·lusió que devia tenir el primer astronauta que posava els peus a la lluna. Un moment únic, volàtil, però dels més intensos que has viscut mai.

les llàgrimes i el seu afany de protagonisme

Agafes aquella guitarra de sis cordes i et poses a tocar aquella cançó, que vas compondre en aquell moment tan precís, tan teu. Se’t fa un nus a la gola i la veu acaba fonent-se per deixar els acords sols, que continuen, insistents. Les llàgrimes, llavors, ocupen el lloc de la teva veu silenciada i s’encarreguen de fer la veu principal, es fonen amb la vibració de les cordes i aconsegueixen fer la millor actuació de la seva història: la melodia més salada i sentida d’aquesta ciutat a les fosques. I només jo hauré estat l’afortunada de viure-la.  Per moments així, val la pena haver estat enamorada.

aquell sentiment

Quan aconsegueixes treure d'un dia gris, aquella rosa amb punxes que té un vermell tan brillant i una melodia tan teva, amb uns acords que et surten del cor i les notes d'una història irrepetible. Gràcies, música.

Volia poder cantar cançons

i descosir-te a petons

aquell jersei de ratlles.

I volia poder-te fer l'amor

un dia de tardor

quan els arbres plorin fulles.

I et volia dibuixar

aquelles ganes de viure

que se t'havien esborrat

d'aquell rostre de vidre.

I volia poder pintar

de mil colors la nostra història

per no esborrar-nos del cor

aquell sentiment d'eufòria.

Però tu vivies al teu món

fred, fosc i poc dolç

del qual no en vols sortir.

Però jo t'estenc la mà

agafa-me-la, apreta-la i sent

com t'estimo.

Sóc gras?

Un dia, en una conversa un amic li diu a l'altre: "ets immens". I l'altre li pregunta: "m'estàs dient gras?". L'altre respon sense miraments: "sí. I saps per què? perquè tens el pap ple d'històries infinites per explicar, les mans carregades de ganes de millorar, el pit ple de valor, la panxa plena de papallones que juguen a veure qui surt abans, les cames plenes de força per fer gambades més grans que les d'un gegant i els peus plens de pedretes que et molesten, però amb les quals acabes portant-t'hi bé perquè t'ensenyen lliçons de vida. I encara em preguntes si t'estic dient gras?".