Records agafats amb pinces

Començava un dia assolellat que a mig matí s’enfosquia per deixar pas a uns núvols que semblaven ogres, grans gegants que volien menjar-se l’energia d’un sol espatarrant que decidiria finalment amagar-se. Una rosella que deixava anar els pètals perquè el vent se’ls endugués i donés color a un dia negre. Era un vermell pujat que semblava donar un toc d’alegria. Però plovia i la gent anava encongida sota paraigües de colors blaus, vermells, taronges i caquis. No semblava que la pluja aturés cap mena de camí vital, ni que empetitís les sensacions. I en una aula de l’escola de música, amb un piano de paret i una finestra generosa, sonava el clar de lluna de Beethoven en la seva millor expressivitat. Aquells dits formaven una història, un sentiment, i al fons del cel, en el qual predominava la negror, sorgien unes clarianes, uns núvols que quedaven il•luminats per una il•lusió indefinida. Aquell paisatge i aquella música embolcallaven el cor d’una noia amb cabells a l’alçada de l’espatlla i uns somnis esquerdats. Però feliç. Tota ella somreia i quedava meravellada per una melancolia delirant que l’embadocava. I pretenia fer volar, per moments, les esperances, tenia la sensació d’estar flotant en un mar d’innocència i d’amabilitat que mai havia estat capaç de percebre tan nítidament. Podia aconseguir desdir-se de tot i fer-se mestressa de la serenitat i la bondat. Era, en aquell moment, ningú. Un punt en una finestra, una ment dispersa, unes passes sense rastre, una taronja sense suc. Però dura poc, el paradís acostuma a durar poc. Els moments àlgids i apassionants són escassos, però per sort molt sentits i molt ben recordats.

Potser la vida només té sentit gràcies a moments d’aquest tipus, però, ben mirat, encara queden anys per corroborar-ho.

C'est comme un pianiste qui doit dire au revoir aux touches noires de son piano

C’est toujours comme ça. Faire une valise signifie devoir choisir ce que tu veux prendre avec toi. Mais une valise ne suffit pas pour mettre tout ce que tu aimes. Tu commences à penser et décides de mettre dans ton bagage tes vêtements et de jeter ceux qui ont un trou ou qui sont un peu vieux. Ensuite, tu prends les draps à couleurs et le coussin qui a été un cadeau de ton anniversaire et quelques chaussures. Mais tu réfléchisses et tu te rends compte que tu ne peux rien prendre de plus parce qu'il n'y a plus de place. Les gens doivent rester là, aussi la ville, ta petite chambre que tu as commencé a bien aimer, les expériences… rien de cela peut se mettre dans une valise. Et c'est à cet instant-là que tu te rends compte que tout ce que tu as, deviendra éphémère. Tout ce qui va rester de ta vie est la valise et les souvenirs.

Et, bien sûr, le sourire.