I la gran pregunta de la vida: per què existim? Entre glops de te de canella
i una clara ben fresca, aquells dos individus, en una etapa en què tot trontolla i en què toca prendre decisions,
es preguntaven quin era el sentit de la vida. Ser feliços? I què aportem al món
estant o sent feliços? L’objectiu de la vida és ser feliços? I...és lícit sentir-nos
feliços quan al món sempre hi haurà algú que no ho serà? I camines per la
ciutat mirant al teu voltant i què hi ha de real, de no-modificat per l’ésser
humà? La ciutat en sí ja és una creació humana, igual que una taula, els
edificis, els cotxes i fins i tot conceptes com la “confiança”, la “sinceritat”
i “l’amor”. Nosaltres mateixos hem creat la vida, hem posat nom als sentiments
i els hem classificat. Tenim la necessitat de tenir el control de les coses, però
no ens adonem que, sovint, per voler tant, topem, inevitablement, amb un gran descontrol. I
llavors, donem la culpa a la ment. I potser de fet és ella, qui, sense previ
avis, o bé ens fa plantejar aquestes preguntes desconcertants o bé ens acaba convencent que
el millor és viure estúpidament feliços. Però llavors...existim o som existits?
Ja ho deia Sòcrates, "només sé que no sé res".
