12.15.2009

Vent i moltes bufandes

La droga d’un cansament perpetu impedeix veure-hi clar i determinar el valor dels fets que s’esdevenen al teu voltant. La llarga nota suspesa en un mar d’acords adequats que ballen al ritme d’aquest cansament, resulta ser bemoll. Potser avui el dia ennuvolat té una sonoritat menor i un ritme marcadament pausat on la melancolia de la inexistència et porta a voler l’escalfor d’una llar de foc que contrasta amb el vent glaçat de l’exterior. Els núvols es mouen al tempo d’una òpera que, i em repeteixo, de cap manera podria ser major. Els arbres mig pelats ploren fulles, les quals encatifen la tardor del seu millor color: el marró i el verd. Aquests, però, camuflen tot intent de vivesa. I la gent es tapa les cares amb les bufandes deixant entreveure els ulls i amagant les rialles tremoloses sota punts de mitja de colors.

2 comentaris:

  1. Aquí no hi ha textos, no hi ha paraules, no hi ha ni lletres.

    Aquí només hi ha una minúscula part d’una inmensa immensitat.

    I aquí, immensitat és sinònim de vos.


    (L)Els arbres mig pelats ploren fulles

    ResponElimina
  2. Unes paraules molt i molt boniques, però qui s'amaga darrere la "G"?

    ResponElimina

Seguidors

Contribuïdors