Regust amargant generat pel polsim del record

No sabia com encarar-se a aquella nova realitat. Les bombes assetjaven el present establint com a sinònim de futur, la impossibilitat. La felicitat esdevindria el seu amor platònic a partir d’ara. No tenien ni un plat a taula, per no dir que no tenien taula. Aquell nen, d’ulls menuts i llavis inflats, observava els vols dels avions carregats d'artilleria com qui observa els ocells que retornen en temps de primavera després d’haver passat un hivern en un país llunyà. Però aquests ocells portaven destrucció i devastació; i a més a més incomprensió en la ment d’aquesta criatura. Com es pot arribar a extrems tan abismals? Potser cal entendre que hi ha ments perverses que anhelen tot el què es desdiu d’una bona acció, potser cal tancar els ulls i esperar que allò esdevingui un mal record d’aquells que s’enterren en pous sota terra. Segurament sigui aquesta la solució imprescindible si es vol sobreviure després d’una fatalitat d’aquestes característiques. Però allò cicatritzarà aquella vida innocent i la cicatriu prendrà forma d’enyorança i de por embolcallada per plors de quitrà.
Aquella experiència no podrà passar desapercebuda, i per això aquell nen, ara de setanta set anys, encara plorarà alguna llàgrima d’infantesa.