Tots plegats som uns covards. Tenim por de llevar-nos, por de canviar, por d’autosuperar-nos, por de la gent, por de la vida. La gran frase que em van dir, embolcallada de notes tocades per una flauta (travessera), va ser que el món està fet pels valents. La persona abocada en un pou fosc no pot autosuperar-se ni canviar. A vegades en aquest pou hi trobes or. Però quan no, cal saber-ne sortir. A vegades es busca la felicitat, però això potser és voler massa. Hi ha qui opina que la qüestió és defugir la infelicitat, i la felicitat ja arribarà, si cal. El conformisme no pot ser bo quan es tracta de viure amb fredor, sense al·licients. Cal ser fort, respirar profundament i enlairar-se, créixer, viure. I és cert que no és fàcil, que a vegades preferim seguir com estem i patir. Jo us proposo un joc: intenteu sortir-ne. Si no us convenç, torneu-vos a amagar, jo ja us intentaré fer algunes visites (però vosaltres també, eh!)
Darling, close your eyes and think of it.
