Roses endolcides

Tanco els ulls i puc visualitzar l’univers. Ple d’estrelles infinites i planetes possiblement inexistents; i el veig. Sento que hi sóc tan sols tancant els ulls. Podent entreveure un univers, que al cap i a la fi tindrà forma de destí embolcallat per vibracions diverses. I aquestes vibracions són les que has de construir tu mateix. Aquí és quan entra en escena el positivisme que ha d’aconseguir entelar els vidres de l’amargura per tal de poder-hi escriure a sobre: he vençut. Així doncs es posarà fi a la situació. I sí, és cert allò de dos passos endavant i un enrere i precisament és això el què fa avançar. I de sobte, inesperadament, apareix una Rosa que s’obre en pètals i que dóna la flaire d’un nou ambient, que ofereix la proposta de seguir sent qui ets i que t’assegura que desitjant amb molta força... s’obté. Tancaré els ulls i respiraré profund somrient per sota el nas i pensant en la sort que tinc i que tindré.