La primavera comporta sentir-se com el polen, amunt i avall, et podries perfectament identificar amb una baldufa. Això també comporta marejos i canvis d'humor; però la culpable no deixa de ser la primavera. Això significa que ja ens dirigim a les acaballes d'un curs, el qual podriem qualificar d'ésser caracteritzat per un exegerat augment d'intents de repetir-nos interiorment: ens en sortirem. Tothom anhela convertir-se en polen -i ara sense parlar metafòricament- per volar lluny de les obligacions i de les pressions, però per desgràcia no en podem defugir. Tot i així, no deixa de ser primavera, una estació que altera la sang, que dibuixa somriures gratuïtament. I l'amor desencadena sensacions i fa ballar la raó d'un cantó a l'altre, ben bé com si es tractés d'un vals vienés. Deixem-nos estar de romanços, doncs, i anem a fer estiraments per tal de no lesionar-nos a l'hora de fer aquesta última marató, que de ben segur que com a premi oferirà el millor estiu de les nostres vides.
Tanta primavera, no te'm enamoris que ara és un mal moment per tenir el cap pensant en d'altres (parla la veu de l'experiència). Aquest estiu serà un gran, gran, gran estiu. M'entren ganes de fer-me un blogspot, però resistiré. Oitant.
ResponEliminaUn super petó super-sònica, i fins demain!
L.
Em fa il.lusió escriure't el meu primer comentari al teu blog :) ara sí que podrem intercanviar idees i què coi...paranoies d'aquelles que no s'agafen per enlloc.
ResponEliminaavui ha quedat demostrat això dels marejos...sí que deu ser la primavera (val més així, no cal pensar que és conseqüència de l'estrés i de la manca d'hores de son). I ara la carretera de Tous té un aire que, acompanyat d'una posta de sol, encomana positivisme, que ja ens convé!
una abraçada!