i sigueu feliços i mengeu anissos

A vegades em miro les mans i veig que tremolen i penso: -de què tremolen? Tenen por? Potser tenen fred? Estan inquietes?. Però les mans són les guies, les artistes; les que pinten, les que escriuen i les que toquen. Manegen la vida com si es tractés d’una gran massa de fang que toca modelar segons el teu gust, obligacions o impulsos escollits d’entre una multitud. I són juganeres a més no poder, i viuen i volen i creen. Si ens faltessin les mans el món cauria en un forat fosc sense cap mena de sentit, mancat totalment de la creativitat que ens distingeix i que ens dóna el toc característic, el que anomenen la cirereta del pastís. Quin sentit té un pastís sense un bon acabat, sigui amb una cirereta o un bombó de xocolata suculent? Us puc assegurar que res. I a més les mans decoren el pastís amb nata muntada, donen color a la inseguretat deixant-la així amb careta de pallasso d’aquells que riuen i tiren aigua per una flor que porten penjada a la jaqueta de coloraines. Tot és vida i color i flors violetes. Potser és una utopia tot plegat, potser us podrà sonar massa enfarfegat, però després de menjar un pastís no trobeu que us pesa a l’estomac? És el pes de l’alegria i del plaer. Eviteu fer règim.