Un dia em van dir que des de que naixem ens limitem a morir. I que tot s’acaba sempre que hagi començat. Que un sentiment pot desaparèixer igual de ràpid que pot aparèixer i que les pors són de les sensacions abstractes que ens acompanyen més temps. Potser, les pors, són les companyes més fidels. I també em van dir que l’amor era punyeter i que, si era molt fort, aconseguia sobreposar-se a qualsevol cosa que s’hi volgués interposar. Era de les forces més potents. I aquell qui queia en la desgràcia d’enamorar-se podia arribar a plorar per l’anhel d’un impossible. I que oblidar... oblidar en situacions així resultava impossible. Però que quan ho aconseguies, podies mirar al cel i somriure. I que quan arribaves a aquest punt aconseguies estabilitat i molta força en un mateix. I que potser això és el que et pot estar passant ara mateix.Els somnis xiuxiuegen a l’orella les veritats absolutes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada