En obrir i tancar d'ulls

Una flaire palpitava sensacions. Una flor tancada, un llibre amb les pàgines desordenades. El principi acabaria sent el final i la lògica esdevindria inútil. Nits i dies plens d’olor embalsamaven un record feréstec, un record que desitjava fer-se fonedís, però que en aquells moments revifava com mai ho havia fet. El contrast del present i del passat creaven una atmosfera inhòspita i difícilment navegable, però al mateix temps interessant. El passat no deixa de tenir les coses bones i dolentes que tenia. Però seguir vivint significa que per molt que hagis gustejat fragments de passat, pots despertar d’aquest vell somni i seguir navegant en aigües de present. Mort és aquell que creu que alimentant-se de records pot vèncer els petits entrebancs del dia a dia. El que ha passat allà queda. Se n’aprèn, a vegades se’n gaudeix, i mica en mica, a intervals més o menys curts de temps, s’oblida.

I en realitat la vida acaba sent una gran artista.

l'Adagio d'Albinoni

Un munt de gent, amuntegada, en processó. S'obren les portes d'una església, unes portes immenses. I et sents petit, envoltat de gent. A dins hi ha la negror, la tristor d'aquelles pedres fredes i d'aquell lloc tan altiu. Però també hi ha una espurna, una pau, un moment de felicitat, una expressió sublim de serenitat i llavors, un somriure t'arrenca una llàgrima, contradicció en estat pur. Tristesa, felicitat en un mateix moment. La mort, la vida. L'expressivitat i l'estaticitat. La fredor i la calidesa. L'ésser humà es despulla vers les seves imperfeccions i es busca. No es trobarà mai, però sap que viu i que morirà. Allà està l’essència, en aquelles notes de l'adagio d'albinoni i aquelles passades d'arc que posen la pell de gallina, aquella grandiositat i aquella petitesa.

http://www.youtube.com/watch?v=gbGqTQ6_og0&feature=related

Si o si?

Tots plegats som uns covards. Tenim por de llevar-nos, por de canviar, por d’autosuperar-nos, por de la gent, por de la vida. La gran frase que em van dir, embolcallada de notes tocades per una flauta (travessera), va ser que el món està fet pels valents. La persona abocada en un pou fosc no pot autosuperar-se ni canviar. A vegades en aquest pou hi trobes or. Però quan no, cal saber-ne sortir. A vegades es busca la felicitat, però això potser és voler massa. Hi ha qui opina que la qüestió és defugir la infelicitat, i la felicitat ja arribarà, si cal. El conformisme no pot ser bo quan es tracta de viure amb fredor, sense al·licients. Cal ser fort, respirar profundament i enlairar-se, créixer, viure. I és cert que no és fàcil, que a vegades preferim seguir com estem i patir. Jo us proposo un joc: intenteu sortir-ne. Si no us convenç, torneu-vos a amagar, jo ja us intentaré fer algunes visites (però vosaltres també, eh!)

Darling, close your eyes and think of it.

Desaquilibri

Moments d’eufòria feliç que emmascaren una solitud present des de que es lleva fins que es tapa amb la manta i s’endinsa en el món oníric. Hi ha dies que estan plens d’aquests moments, però d’altres en que no es posa la màscara i la realitat amarga es mostra despullada. És llavors quan s’adona de la infelicitat que recorre les seves venes, la necessitat desmesurada que té de caminar fins a fites que es proposa per tenir la sensació d’estar sobrevivint. La seva vida no tindria sentit sense aquests objectius que a vegades semblen sortir del no-res. Pintar, tocar, llegir, escoltar nocturnes, somriure, caminar per Barcelona envoltat de multitud desconeguda. Hi ha milers de petits detalls que conformen un puzzle ben acabat de moments idonis i generosos. Però hi ha peces que es desmarxen i no acaben d’encaixar, impedint així, que aconsegueixi acabar aquest puzzle. I hi ha dies que té la sensació de tenir moltes peces fora de lloc i de desconèixer aquelles que haurien de col·locar-se juntes. I sembla que les contradiccions tampoc ajuden massa a aquesta unió. Un dia pensant va arribar a la conclusió que la vida no es un puzzle, si més no, possible d’acabar (sempre s’acaben perdent peces). A la melancolia sembla que li cau bé i, sempre que pot, passa a prendre un cacaolat calent amb ell. Sembla que últimament ella s’ha pres moltes molèsties en visitar-lo i potser no caldria, però tampoc sabria com dir-li que no, ja que en realitat a vegades li fa bé. Tot depèn de com es miri.

Tu en el seu lloc, veuries el got mig ple o mig buit? (jo, mig ple!)

Vent i moltes bufandes

La droga d’un cansament perpetu impedeix veure-hi clar i determinar el valor dels fets que s’esdevenen al teu voltant. La llarga nota suspesa en un mar d’acords adequats que ballen al ritme d’aquest cansament, resulta ser bemoll. Potser avui el dia ennuvolat té una sonoritat menor i un ritme marcadament pausat on la melancolia de la inexistència et porta a voler l’escalfor d’una llar de foc que contrasta amb el vent glaçat de l’exterior. Els núvols es mouen al tempo d’una òpera que, i em repeteixo, de cap manera podria ser major. Els arbres mig pelats ploren fulles, les quals encatifen la tardor del seu millor color: el marró i el verd. Aquests, però, camuflen tot intent de vivesa. I la gent es tapa les cares amb les bufandes deixant entreveure els ulls i amagant les rialles tremoloses sota punts de mitja de colors.

lluitar contracorrent

S’ha acabat. És el moment de fer un cop de cap; això ja passa de la ratlla i passa a no aportar res de positiu, ans al contrari, tot esdevé marcadament negatiu. Així doncs, aquest mur ha de ser destruït, tot és qüestió de plantejar-te si realment vols agafar el martell i picar, o no. I és aquí on rau el dilema; de voler vols, però poder ja és una altra història. Arribats a aquest punt cal mencionar aquell que afirma amb certesa que voler és poder i que tot és qüestió de voluntat. I si t’ho proposes aconsegueixes taxar la fredor i pujar a la vagoneta de les emocions a flor de pell, de les pujades i de les baixades, dels forts i dels pianos, on tot té moviment i sentit. Deixaràs de ser aquella peça sense encaixar. I podràs decidir superar-ho. I ni tu, ni ells, podran aturar-te. Tot és qüestió de mentalitzar-se i creure, fermament, en la possibilitat de destruir, si més no esquerdar, aquest mur aparentment impenetrable. Com bé diu un molt bon amic, la revolució només ha fet que començar. El món necessita revolucionaris buscant la felicitat. I tu en seràs un/a.

1,2...3.

I’m not sure about anything at the moment. I cannot understand how such an important feeling can be unsaid, and how the unimportant things can be told with an exciting smile. The world some days seems to be normal, correct… it doesn’t matter how to express it. But, pay attention! The next day, that normal world can be transformed by the opposite side. Ladies and gentlemen don’t worry about things.

Don’t think, only act. And overall: live!

Now or never

Un dia em van dir que des de que naixem ens limitem a morir. I que tot s’acaba sempre que hagi començat. Que un sentiment pot desaparèixer igual de ràpid que pot aparèixer i que les pors són de les sensacions abstractes que ens acompanyen més temps. Potser, les pors, són les companyes més fidels. I també em van dir que l’amor era punyeter i que, si era molt fort, aconseguia sobreposar-se a qualsevol cosa que s’hi volgués interposar. Era de les forces més potents. I aquell qui queia en la desgràcia d’enamorar-se podia arribar a plorar per l’anhel d’un impossible. I que oblidar... oblidar en situacions així resultava impossible. Però que quan ho aconseguies, podies mirar al cel i somriure. I que quan arribaves a aquest punt aconseguies estabilitat i molta força en un mateix. I que potser això és el que et pot estar passant ara mateix.

Els somnis xiuxiuegen a l’orella les veritats absolutes.

olorant felicitat

Sabeu... hi ha dies en què no saps ben bé perquè, però somrius. I hi ha dies en que en saps la raó. La raó avui ha estat ella. És un nou món i una nova visió, una nova rialla. Les llàgrimes rajaven de felicitat i feia temps que això no passava. Avui he fet de les braçades més emotives que recordava haver fet mai i els petits detalls han esdevingut cabdals per entendre què significa la vida. Són grans reptes que tu has de convertir en petits passos personals que et fan arribar lluny, increíblement lluny. I la clau de l'èxit resulta ser creure en tu mateixa.
És originalitat a tota regla, és algú que es desdiu de la quotidianitat i la vulgaritat. És dolçor combinada amb força vital. És vida. I sé que és de les mans que mai deixaré d'agafar. Em fa créixer com ho sap fer poca gent i m'ofereix cada dia la possibilitat de ser millor i d'estimar-me molt. Ella m'ha deixat clar el significat de la paraula estimació, la qual poca gent sap què significa realment. Ara ja és part de mi.

Avui, amb un cop d'aire estiuenc, la porta a la llum s'ha obert de bat a bat tot deixant una olor fresca a cada racó de la casa. I respiraré profund, una i altra vegada.

¿Quien eres?

Aquél individuo tropezaba más de dos veces en la misma piedra. Y volvía a tropezar, y otra vez y otra vez. Parecía que su vida iba cogida de la mano de la mala suerte que llevaba cara de buenos amigos. La suerte se convertía en una bella mujer hipócrita que hipnotizaba con su mirada pero que solo ofrecía engaño. Además parecía no existir. Pero se le aparecía en forma de ilusión y cada vez se esfumaba entre metas que se proponía y pequeños proyectos que parecían ir encaminados. Los empezaba y siempre había alguna cosa que impedía que salieran bien. Y al principio pensaba que lo bueno estaba por llegar. Los años, pero, le daban la razón al completo. Lo bueno a lo mejor no llegaría. Solo le faltaba por conocer a un amigo que otros ya tenían el honor de conocer: el positivismo. Sabía que si lo conocía su vida, por miserable que fuera, tomaría un rumbo diferente. Sonreiría porque sí, sin saber ni la razón por la cual lo estaría haciendo. Moriría sonriendo, sabiendo que había aprovechado la vida.

Todo el mundo debería cerrar los ojos un segundo y plantearse qué ha venido a hacer aquí.