Un munt de gent, amuntegada, en processó. S'obren les portes d'una església, unes portes immenses. I et sents petit, envoltat de gent. A dins hi ha la negror, la tristor d'aquelles pedres fredes i d'aquell lloc tan altiu. Però també hi ha una espurna, una pau, un moment de felicitat, una expressió sublim de serenitat i llavors, un somriure t'arrenca una llàgrima, contradicció en estat pur. Tristesa, felicitat en un mateix moment. La mort, la vida. L'expressivitat i l'estaticitat. La fredor i la calidesa. L'ésser humà es despulla vers les seves imperfeccions i es busca. No es trobarà mai, però sap que viu i que morirà. Allà està l’essència, en aquelles notes de l'adagio d'albinoni i aquelles passades d'arc que posen la pell de gallina, aquella grandiositat i aquella petitesa.3.19.2010
l'Adagio d'Albinoni
Un munt de gent, amuntegada, en processó. S'obren les portes d'una església, unes portes immenses. I et sents petit, envoltat de gent. A dins hi ha la negror, la tristor d'aquelles pedres fredes i d'aquell lloc tan altiu. Però també hi ha una espurna, una pau, un moment de felicitat, una expressió sublim de serenitat i llavors, un somriure t'arrenca una llàgrima, contradicció en estat pur. Tristesa, felicitat en un mateix moment. La mort, la vida. L'expressivitat i l'estaticitat. La fredor i la calidesa. L'ésser humà es despulla vers les seves imperfeccions i es busca. No es trobarà mai, però sap que viu i que morirà. Allà està l’essència, en aquelles notes de l'adagio d'albinoni i aquelles passades d'arc que posen la pell de gallina, aquella grandiositat i aquella petitesa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada