No sabem la sort que tenim fins que la perdem.

Es posà la mà al cor, lentament. Notava les palpitacions, però ja no existia aquell amor, havia desaparegut i havia deixat de respirar al mateix tempo que ella. Ho havia percebut i notat. Mirava al seu entorn i les fulles que queien dels arbres amb colors de tardor representaven aquella mort sobtada i amarga. No podia deixar de col•locar les mans sobre el seu pit mentre una llàgrima queia de la més profunda pena, una tristor extremadament arrelada que semblava que minvava si una mà li proporcionava escalfor. Deixà enrere la finestra per endinsar-se a la seva cambra, aquella que havien compartit durant aquells dos anys de casats, aquella bogeria impregnada en els llençols d’aquell llit i de la qual els quadres penjats a la paret havien estat testimonis. S’apropà a la tauleta de nit i obrí el calaix sense fer gairebé gens de soroll, com si pretengués que res destorbés aquella sensació tan clara que havia tingut. Mirà les seves fotografies en blanc i negre, aquell home ben plantat tocant el saxòfon, aquell teatre ple de gent. S’endinsava a la fotografia i es veia a ella d’espectadora, observant aquell regal, tocant la seva peça preferida. I sobtadament el “toc-toc” de la porta de l’entrada percudia a les seves orelles trencant aquell silenci absolut. I en acostar-s’hi, més d’una llàgrima queia morint al bell mig del passadís que portava al rebedor. El tacte amb el pany de la porta va ser suau, i el va giravoltar lentament, sense pressa. Veié aquells dos Guàrdia civils que li portaven una carta. No pogué mirar-los a la cara, els prengué de les mans el que era seu i tornà a tancar la porta. S’assegué al sofà i obrí el sobre. A partir d’aquell moment es prometé no tornar a plorar i ser forta. Forta com el la bala que havia matat el seu marit al front de guerra. Tiraria endavant amb la seva filla. Però això si, res tornaria a ser com abans.

contradicció

Quan resulta que et sembla que odies és per la simple raó que estimes amb bogeria, quan sents ràbia és perquè aprecies la persona que et provoca aquest rebuig, quan perds una persona és quan la trobaràs més a faltar, quan fa sol és quan enyores la pluja o la neu i quan et lleves voldries poder tornar a ser la nit per dormir. No estem fets per comprendre’ns, les persones no tenim solucionari on trobem les respostes. Només en la imaginació i els somnis hi ha el consol de tots els desitjos, contradictoris o no.

S'imaginaria envoltat de música dolçament al·lucinògena.

enyor

Era increïble. Aquell petit ésser s'enyorava. Enyorava llevar-se i fer les coses del dia a dia per després acabant-se trobant amb la companyia agradable de la seva amiga, enyorava aquella estimació incondicional que li oferia en tot moment, aquell recolzament. Mai havia trobat un entorn com aquell.

Però tot això va canviar quan un dia se li van obrir les portes a la llibertat. Tot passejant, va adonar-se que ja no tenia aquella corda al coll que el retenia, ni unes obligacions estàtiques, podia decidir córrer (o escapar) i arribar "vés a saber on". Però la desició era dura... fugir com a sinònim de noves possibiliats, o bé, fugir com a sinònim d'abandonar aquella felicitat assegurada?

Ben mirat, essent un gos, va limitar-se a deixar-se endur pels impulsos animals i va fugir.

Lo más de lo más

Delicadesa absoluta. Aquells dits despullaven les insinuacions, deixant-les de color de seda, atractives i ben sonants i uns llavis molsuts acariciaven les síl·labes que xiuxiuejaven el seu nom. Poques paraules podien donar una explicació raonada a aquella fiblada d'amor, de fet, només els actes podien expressar-ho. Però l'esclavitud venia servida quan restava presoner dels seus somnis, insubastables, congelats, tirats en el vast precipici d'aquells ulls. Només aquells ulls tenien la força suficient com per poder-lo fer renunciar a aquelles aspiracions, aquell cim professional que el deixava molt sovint embadocat mentre mirava el pom d'una finestra que donava al carrer Aragó. Era, doncs, un préssec ple de suc, amb una pela de vellut, suau i delicada. Ben mirat, la seva vida es nodria d'un sentiment molt ple, que a vegades, fins i tot, vessava i que omplia cada àmbit de la seva vida propugnant una clara filosofia de vida, aquella basada en un amor delirant i, segons semblava, etern.

Mai havia estat capaç d'estimar de tal manera.

Prendrem desicions decididament

Ens hem passat la vida - bé, la part de vida que hem viscut- pensant que hem donat grans passes, que estem arribant lluny. I en realitat no hem avançat pas tant com ens sembla. Però anem fent. I a mesura que ens fem grans, anem prenent unes desicions que ens marquen la vida. Prendre desicions és descartar altres opcions que podrien canviar-nos radicalment el futur a les quals podríem accedir. Però la persona que aconsegueix decidir i no seguir-se preguntant què hagués passat si... és la forta, la valenta. Tanmateix, és cert que resulta difícil no preguntar-s'ho si aquella qüestió ha estat un fet important a la teva vida. Com més important és, més gran és el repte i més fort et farà.

Tancarem els ulls en una nit fosca i potser arribarem a creure que la sort ens la fem nosaltres.

Bon vent i barca nova!

Tocava acomiadar-se d’una amiga un pèl traïdora. L’esperança havia estat servida de tota manera; escalfada en microones, congelada, bullida i fregida amb oli d’oliva del bo. Però curiosament mai acabava de ser ben digerida i provocava un mal de panxa insistent i desagradable que li amargava l’existència. Així doncs, tocava tancar aquest capítol capitanejat per una esperança que no existia i basar-se en propòsits reals, palpables, d’aquells que causen somriures intrèpids, creant així una felicitat a curt termini que et fa ser molt positiu a llarg termini. Un cop assolida aquesta fita, només cal riure’s d’un mateix quan trenca un plat, o quan, per equivocació, posa un colador a la nevera.

Es necessiten menys músculs per somriure que per estar trist o enfadat.

Silenci

Em va agafar la mà de forma sobtada i, mentre amb l’altra m’apartava els cabells de l’orella per permetre que el so entrés amb més precisió, em va dir:
- Un silenci ho explica tot, per ara. Explica el mal que m’han fet, explica els somriures que m’han arrencat per tal d’eixugar-me llàgrimes, o les abraçades que m’han fet per fer-me una mica més feliç. També explica les ganes que tinc de canviar el món, de donar la meva opinió i d’autosuperar-me. Potser un últim ingredient seria les ganes d’innundar-me de positivisme, cosa que va en crescendo. Ben mirat, ara és el moment de l’obra on toca fer un silenci de blanca, el qual pot ser tant important com milers de notes produint una de les millors melodies.

- Llavors, has decidit callar?
- A ningú li agrada callar. I ben mirat, poca gent calla, ja que parlen o expressen plorant, tocant el violí o pintant sobre una tela completament blanca, però parlen i expressen. Jo un silenci no el considero sinònim del verb callar, simplement consisteix a fer una pausa. Una petita o una gran pausa, segons et convingui.

Aquella sala habitada per aquelles dues persones quedava reduïda a un silenci de blanca. I després d’aquest silenci s’entreveia un tempo Allegro, ple de vitalitat.

Només pots entendre-ho tu, ningú més.

Bye bye, darling

Es va aixecar del llit i de sobte es posà la mà al front i s'adonà que suava nostàlgia. El cor s'accelerava i la ment només feia que estudiar la manera com poder retenir aquells records i mantenir-los vius, seguir-los vivint, vaja. Però el temps avança i, per sort o per desgràcia, no s'atura. En realitat no tot el que li havia passat era positiu, però la seguretat d'allò que és conegut sempre, sigui bo o dolent, reconforta. Havia de dir adéu a les estones a la terrassa amb un llibre de flaire antiga de Maria-Mercè Marçal, a sopars enmig d'una plaça a base d'amanida, a riures i plors que jugaven a cuit i amagar entre les pedres que basteixen l'edifici del conservatori de música, a un pis acollidor sense ascensor i a gent peculiar, admirada, estimada i odiada. Un còctel que té l'etiqueta de 2009-2010 i que no s'esborrarà perquè va ser escrita amb retolador permanent. Viurà aquests últims dies amb molta emoció, fent que això li permeti no penedir-se més endavant de no haver sabut viure amb prou força aquesta experiència.
Es va treure el pijama i es va vestir, i tot seguit es va asseure a la cadira blanca del menjador. Els seus dits tocaven el vidre fred d'un got que s'acosta vaals seus llavis, els quals gustejaven dos glops de melancolia. Deixà el got sobre la taula i es va dir:
- Ja el rentaré quan torni, no m'agradaria perdre el bus.

I així tancà la porta i es decidí a començar un dia rutinari que sap que enyorarà.

Guardarà aquelles serpentines de colors que apareixien momentàniament en pel·lícules en blanc i negre a la butxaca d'aquells texans amb olor a primavera fresca i florejada.

Vita flumen

Hi havia una vegada tot un seguit d'arrugues que confabulaven una vellesa indiscutible, un rostre deixat, entristit pel pas del temps. No tenia més sortides que regar les plantes del terrat que donaven a casa de la veïna Cinta i veure que hi havia coses que encara podien tenir vida. Ell ja se l'estava acabant, a glops lents i poc saborosos. Una quotidianitat esquerpa i fatigada amb la qual es conformava. Un dia nou, un altre i un altre. Però poques coses a destacar.
- toc, toc. Sóc jo, avi!
Aquella dolça veu, aquella joventut. Petites il·lusions que feien reviure aquell cor que, sobtadament, semblava bategar amb més força. Aquella néta, d'ulls menuts i butxaques carregades d'il·lusions, l'endinsava en un record llunyà, però al mateix temps molt proper. Podia tornar a sentir la frescor que veia en les plantes que regava cada matí, podia florir, obrir-se, respirar aire net i rejovenit. Un passat immens, farcit, contrastava amb un present de caire estable i poc canviant, que no s’oblidava d’un futur força predit. Un futur dolç i al mateix temps amarg. Què més li quedava per fer? Potser res, potser tot. Però ja no hi havia temps, ni força, ni valor. Quedava un amor engrunat al fons dels armaris d'una cambra que un dia va ser escenari d’una passió desenfrenada, d’uns petons agredolços, d’un joc de criatures. I quin goig, quines ganes de viure! Ja tot havia estat viscut, ara no valia un “i si...?”. Ara tan sols tocava tancar els ulls i ser esclau dels records. Això sí, intentaria guardar només els bons.

Tempus fugit.

En obrir i tancar d'ulls

Una flaire palpitava sensacions. Una flor tancada, un llibre amb les pàgines desordenades. El principi acabaria sent el final i la lògica esdevindria inútil. Nits i dies plens d’olor embalsamaven un record feréstec, un record que desitjava fer-se fonedís, però que en aquells moments revifava com mai ho havia fet. El contrast del present i del passat creaven una atmosfera inhòspita i difícilment navegable, però al mateix temps interessant. El passat no deixa de tenir les coses bones i dolentes que tenia. Però seguir vivint significa que per molt que hagis gustejat fragments de passat, pots despertar d’aquest vell somni i seguir navegant en aigües de present. Mort és aquell que creu que alimentant-se de records pot vèncer els petits entrebancs del dia a dia. El que ha passat allà queda. Se n’aprèn, a vegades se’n gaudeix, i mica en mica, a intervals més o menys curts de temps, s’oblida.

I en realitat la vida acaba sent una gran artista.

l'Adagio d'Albinoni

Un munt de gent, amuntegada, en processó. S'obren les portes d'una església, unes portes immenses. I et sents petit, envoltat de gent. A dins hi ha la negror, la tristor d'aquelles pedres fredes i d'aquell lloc tan altiu. Però també hi ha una espurna, una pau, un moment de felicitat, una expressió sublim de serenitat i llavors, un somriure t'arrenca una llàgrima, contradicció en estat pur. Tristesa, felicitat en un mateix moment. La mort, la vida. L'expressivitat i l'estaticitat. La fredor i la calidesa. L'ésser humà es despulla vers les seves imperfeccions i es busca. No es trobarà mai, però sap que viu i que morirà. Allà està l’essència, en aquelles notes de l'adagio d'albinoni i aquelles passades d'arc que posen la pell de gallina, aquella grandiositat i aquella petitesa.

http://www.youtube.com/watch?v=gbGqTQ6_og0&feature=related

Si o si?

Tots plegats som uns covards. Tenim por de llevar-nos, por de canviar, por d’autosuperar-nos, por de la gent, por de la vida. La gran frase que em van dir, embolcallada de notes tocades per una flauta (travessera), va ser que el món està fet pels valents. La persona abocada en un pou fosc no pot autosuperar-se ni canviar. A vegades en aquest pou hi trobes or. Però quan no, cal saber-ne sortir. A vegades es busca la felicitat, però això potser és voler massa. Hi ha qui opina que la qüestió és defugir la infelicitat, i la felicitat ja arribarà, si cal. El conformisme no pot ser bo quan es tracta de viure amb fredor, sense al·licients. Cal ser fort, respirar profundament i enlairar-se, créixer, viure. I és cert que no és fàcil, que a vegades preferim seguir com estem i patir. Jo us proposo un joc: intenteu sortir-ne. Si no us convenç, torneu-vos a amagar, jo ja us intentaré fer algunes visites (però vosaltres també, eh!)

Darling, close your eyes and think of it.

Desaquilibri

Moments d’eufòria feliç que emmascaren una solitud present des de que es lleva fins que es tapa amb la manta i s’endinsa en el món oníric. Hi ha dies que estan plens d’aquests moments, però d’altres en que no es posa la màscara i la realitat amarga es mostra despullada. És llavors quan s’adona de la infelicitat que recorre les seves venes, la necessitat desmesurada que té de caminar fins a fites que es proposa per tenir la sensació d’estar sobrevivint. La seva vida no tindria sentit sense aquests objectius que a vegades semblen sortir del no-res. Pintar, tocar, llegir, escoltar nocturnes, somriure, caminar per Barcelona envoltat de multitud desconeguda. Hi ha milers de petits detalls que conformen un puzzle ben acabat de moments idonis i generosos. Però hi ha peces que es desmarxen i no acaben d’encaixar, impedint així, que aconsegueixi acabar aquest puzzle. I hi ha dies que té la sensació de tenir moltes peces fora de lloc i de desconèixer aquelles que haurien de col·locar-se juntes. I sembla que les contradiccions tampoc ajuden massa a aquesta unió. Un dia pensant va arribar a la conclusió que la vida no es un puzzle, si més no, possible d’acabar (sempre s’acaben perdent peces). A la melancolia sembla que li cau bé i, sempre que pot, passa a prendre un cacaolat calent amb ell. Sembla que últimament ella s’ha pres moltes molèsties en visitar-lo i potser no caldria, però tampoc sabria com dir-li que no, ja que en realitat a vegades li fa bé. Tot depèn de com es miri.

Tu en el seu lloc, veuries el got mig ple o mig buit? (jo, mig ple!)