Silenci

Em va agafar la mà de forma sobtada i, mentre amb l’altra m’apartava els cabells de l’orella per permetre que el so entrés amb més precisió, em va dir:
- Un silenci ho explica tot, per ara. Explica el mal que m’han fet, explica els somriures que m’han arrencat per tal d’eixugar-me llàgrimes, o les abraçades que m’han fet per fer-me una mica més feliç. També explica les ganes que tinc de canviar el món, de donar la meva opinió i d’autosuperar-me. Potser un últim ingredient seria les ganes d’innundar-me de positivisme, cosa que va en crescendo. Ben mirat, ara és el moment de l’obra on toca fer un silenci de blanca, el qual pot ser tant important com milers de notes produint una de les millors melodies.

- Llavors, has decidit callar?
- A ningú li agrada callar. I ben mirat, poca gent calla, ja que parlen o expressen plorant, tocant el violí o pintant sobre una tela completament blanca, però parlen i expressen. Jo un silenci no el considero sinònim del verb callar, simplement consisteix a fer una pausa. Una petita o una gran pausa, segons et convingui.

Aquella sala habitada per aquelles dues persones quedava reduïda a un silenci de blanca. I després d’aquest silenci s’entreveia un tempo Allegro, ple de vitalitat.

Només pots entendre-ho tu, ningú més.