Tocava acomiadar-se d’una amiga un pèl traïdora. L’esperança havia estat servida de tota manera; escalfada en microones, congelada, bullida i fregida amb oli d’oliva del bo. Però curiosament mai acabava de ser ben digerida i provocava un mal de panxa insistent i desagradable que li amargava l’existència. Així doncs, tocava tancar aquest capítol capitanejat per una esperança que no existia i basar-se en propòsits reals, palpables, d’aquells que causen somriures intrèpids, creant així una felicitat a curt termini que et fa ser molt positiu a llarg termini. Un cop assolida aquesta fita, només cal riure’s d’un mateix quan trenca un plat, o quan, per equivocació, posa un colador a la nevera.
Es necessiten menys músculs per somriure que per estar trist o enfadat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada