11.07.2010

No sabem la sort que tenim fins que la perdem.

Es posà la mà al cor, lentament. Notava les palpitacions, però ja no existia aquell amor, havia desaparegut i havia deixat de respirar al mateix tempo que ella. Ho havia percebut i notat. Mirava al seu entorn i les fulles que queien dels arbres amb colors de tardor representaven aquella mort sobtada i amarga. No podia deixar de col•locar les mans sobre el seu pit mentre una llàgrima queia de la més profunda pena, una tristor extremadament arrelada que semblava que minvava si una mà li proporcionava escalfor. Deixà enrere la finestra per endinsar-se a la seva cambra, aquella que havien compartit durant aquells dos anys de casats, aquella bogeria impregnada en els llençols d’aquell llit i de la qual els quadres penjats a la paret havien estat testimonis. S’apropà a la tauleta de nit i obrí el calaix sense fer gairebé gens de soroll, com si pretengués que res destorbés aquella sensació tan clara que havia tingut. Mirà les seves fotografies en blanc i negre, aquell home ben plantat tocant el saxòfon, aquell teatre ple de gent. S’endinsava a la fotografia i es veia a ella d’espectadora, observant aquell regal, tocant la seva peça preferida. I sobtadament el “toc-toc” de la porta de l’entrada percudia a les seves orelles trencant aquell silenci absolut. I en acostar-s’hi, més d’una llàgrima queia morint al bell mig del passadís que portava al rebedor. El tacte amb el pany de la porta va ser suau, i el va giravoltar lentament, sense pressa. Veié aquells dos Guàrdia civils que li portaven una carta. No pogué mirar-los a la cara, els prengué de les mans el que era seu i tornà a tancar la porta. S’assegué al sofà i obrí el sobre. A partir d’aquell moment es prometé no tornar a plorar i ser forta. Forta com el la bala que havia matat el seu marit al front de guerra. Tiraria endavant amb la seva filla. Però això si, res tornaria a ser com abans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors

Contribuïdors