Bye bye, darling

Es va aixecar del llit i de sobte es posà la mà al front i s'adonà que suava nostàlgia. El cor s'accelerava i la ment només feia que estudiar la manera com poder retenir aquells records i mantenir-los vius, seguir-los vivint, vaja. Però el temps avança i, per sort o per desgràcia, no s'atura. En realitat no tot el que li havia passat era positiu, però la seguretat d'allò que és conegut sempre, sigui bo o dolent, reconforta. Havia de dir adéu a les estones a la terrassa amb un llibre de flaire antiga de Maria-Mercè Marçal, a sopars enmig d'una plaça a base d'amanida, a riures i plors que jugaven a cuit i amagar entre les pedres que basteixen l'edifici del conservatori de música, a un pis acollidor sense ascensor i a gent peculiar, admirada, estimada i odiada. Un còctel que té l'etiqueta de 2009-2010 i que no s'esborrarà perquè va ser escrita amb retolador permanent. Viurà aquests últims dies amb molta emoció, fent que això li permeti no penedir-se més endavant de no haver sabut viure amb prou força aquesta experiència.
Es va treure el pijama i es va vestir, i tot seguit es va asseure a la cadira blanca del menjador. Els seus dits tocaven el vidre fred d'un got que s'acosta vaals seus llavis, els quals gustejaven dos glops de melancolia. Deixà el got sobre la taula i es va dir:
- Ja el rentaré quan torni, no m'agradaria perdre el bus.

I així tancà la porta i es decidí a començar un dia rutinari que sap que enyorarà.

Guardarà aquelles serpentines de colors que apareixien momentàniament en pel·lícules en blanc i negre a la butxaca d'aquells texans amb olor a primavera fresca i florejada.