Por a la democràcia?

“Ciutat morta”. Un documental que, entre altres coses, em transporta al carrer Diputació. Una bona multitud de gent ens estem manifestant per la pujada de preus de les matrícules universitàries. Un dret, oi? Per atzar, giro el cap. Surt fum d’un contenidor i la música engrescadora que ens acompanyava dos passos més enrere deixa de sonar. I llavors el murmuri de la multitud presagia un moment que cicatritzarà en la meva ment. Sobtadament, em veig corrent sense rumb, mentre la por m’impregna de tal manera la roba que cada pas que faig em sembla etern i insuficient. El soroll de les sirenes dels furgons d’antidisturbis m’alteren i no sé cap on mirar. La gent que m’envolta es vesteix amb l’uniforme del pànic i jo, que de sobte em sento despullada i vulnerable, també me l’acabo posant. I em dic per dins ‘si això és un joc, no té cap mena de gràcia’. I entre corredisses una mà familiar m’agafa i em fa entrar dins d’un garatge, on els cotxes que hi ha aparcats ens fan d’escut contra l’anti-democràcia que es respira a l’ambient. Des d’allà podem veure la porta del garatge, l’única font de llum. I de sobte, com si es tractés d’una pel·lícula en blanc i negre a causa de l’efecte del contrallum, tres agents d’antidisturbis apallissen un noi que porta texans, una gorra i una samarreta de màniga curta. El cor em va a cent i la crueltat del que estic veient m’encega. M’assec, abatuda com el noi del garatge, prop de la roda del cotxe que ens protegeix resant no-sé-a-qui perquè s’acabi tot allò. I sento que s’ha trencat alguna cosa. La llibertat ha estat colpejada a cops de porra i ha mort per moments. Tot és possible: des d’una mirada anònima i innocent que es troba i se solidaritza amb la teva, fins a puntades de peu a l’estomac durant força estona. És la selva. Tinc la mirada clavada a la paret grisa del pàrquing. L’últim cop de porra esdevé la cadència de la pitjor obra que he escoltat mai: la de la violència. Aquells uniformes sense ànima pugen a un furgó que amb prou feines s’atura i les rodes gemegant sembla que vulguin esborrar l’inesborrable. El noi abatut s’aixeca a un ritme lent, però al mateix temps excitat i fuig entre la llum. Jo m’aixeco, amb les cames tremolant, la respiració arítmica i els pensaments buits. Només sento. Sento una confusió i una desprotecció fins aquell moment inimaginables. Sense dir-nos res, la meva companya i jo decidim sortir d’aquell garatge que havia estat l’escenari sense sortida de l’inconcebible. I en sortir, altre cop el gemec dels furgons que provoquen, de forma instantània, l’acceleració del meu caminar fins a fer-me córrer un esprint. I giro pel primer carrer a la dreta i fent voltes com una desesperada, de cop, estic ben sola, tot i estar envoltada de gent. Em trobo en un carrer peatonal i la gent sembla que no s’adoni del que està passant a unes passes d’on són: beuen cerveses, deixen anar riallades asseguts en un banc o passegen el gos. I mirant al final del carrer veig un dels meus amics. Aquest cop el que m’empeny a córrer sense pensar-m’ho dos minuts és la necessitat imperiosa d’abraçar-lo. I un cops als seus braços desperto del malson. Aquell dia em va caure la bena dels ulls. Aquell dia em vaig adonar que la democràcia és una paraula buida, sense sentit. Potser és una de les disfresses més ben aconseguides. De fet, els modistes −mitjans de comunicació i institucions­− ja s’encarreguen de confeccionar-la amb cura; teixint les millors coartades i cosint-ne ràpidament les imperfeccions. Allò que acabava de viure només era una punta d’un gran iceberg. I això només va ser tocar l’infern amb els dits. No em puc ni imaginar què van arribar a sentir els implicats en el 4F. 

el gran desconegut

Sentint històries t'adones que l'amor, allò que diuen que ho mou tot, acaba sent un motor que per a cadascú té un ritme, un so i una forma diferent. Per a alguns l'embranzida inicial és vertiginosa i s'atreveixen a accelerar fins a punts insospitats, embogint i perdent-se a ells mateixos pel camí, cosa que, paradoxalment, els acaba compensant perquè se senten més vius que mai. També n'hi ha que prefereixen una arrencada lenta i suau, com una carícia càlida just al costat de l'orella envermellida pel fred d'una tarda freda d'hivern. L'embranzida per a aquests arriba al cap d'un temps, quan els records tendres enfarfeguen el seu motor i el revolucionen a mil per hora; es troben, sense adonar-se'n, a una velocitat que pot ser assaborida amb un somriure. I també hi ha aquells que es volen convèncer que aquella persona tan ideal els faria feliços, però acaben adonant-se que l'amor no es pot triar a dit, s'ha de triar a cor. 

Sense voler, topes amb un correu antic.

Quan estic a orquestra perdo el món de vista. I en aquest altre món, on tu decideixes com vols cada emoció, hi entro per mitjà del pentagrama i de les notes que s'hi entortolliguen. Hi floto, hi nado, hi volo. I el millor de tot és que això ho fas acompanyat. El teu company de faristol t'acompanya amb els moviments de cos que sorgeixen de forma inconscient, seguint el ritme de la música. És com si l'orquestra fes l'amor conjuntament, sota els mateixos llençols. Fas un cop d'ull al teu voltant, mentre té lloc un crescendo dins teu i, de sobte, sents una pau interior i una immensitat que no sentiries ni enmig del Gran Cañón. I el més fort és que no t'has mogut de la cadira, ni de l'escenari, ni del teatre. Segueixes sent allà, amb els llums il·luminant-te i el teatre ple de gent que t'escolta. I quan arriba el solo les notes et porten a dalt de tot, lluny, molt amunt. Sembla que hagis d'arribar a tocar la lluna i endinsar els peus en un dels seus cràters. I quan s'acaba, respires, cansada pels nervis, el cor anant-te a cent, però saps que això que has viscut és com la il·lusió que devia tenir el primer astronauta que posava els peus a la lluna. Un moment únic, volàtil, però dels més intensos que has viscut mai.

les llàgrimes i el seu afany de protagonisme

Agafes aquella guitarra de sis cordes i et poses a tocar aquella cançó, que vas compondre en aquell moment tan precís, tan teu. Se’t fa un nus a la gola i la veu acaba fonent-se per deixar els acords sols, que continuen, insistents. Les llàgrimes, llavors, ocupen el lloc de la teva veu silenciada i s’encarreguen de fer la veu principal, es fonen amb la vibració de les cordes i aconsegueixen fer la millor actuació de la seva història: la melodia més salada i sentida d’aquesta ciutat a les fosques. I només jo hauré estat l’afortunada de viure-la.  Per moments així, val la pena haver estat enamorada.

aquell sentiment

Quan aconsegueixes treure d'un dia gris, aquella rosa amb punxes que té un vermell tan brillant i una melodia tan teva, amb uns acords que et surten del cor i les notes d'una història irrepetible. Gràcies, música.

Volia poder cantar cançons

i descosir-te a petons

aquell jersei de ratlles.

I volia poder-te fer l'amor

un dia de tardor

quan els arbres plorin fulles.

I et volia dibuixar

aquelles ganes de viure

que se t'havien esborrat

d'aquell rostre de vidre.

I volia poder pintar

de mil colors la nostra història

per no esborrar-nos del cor

aquell sentiment d'eufòria.

Però tu vivies al teu món

fred, fosc i poc dolç

del qual no en vols sortir.

Però jo t'estenc la mà

agafa-me-la, apreta-la i sent

com t'estimo.

Sóc gras?

Un dia, en una conversa un amic li diu a l'altre: "ets immens". I l'altre li pregunta: "m'estàs dient gras?". L'altre respon sense miraments: "sí. I saps per què? perquè tens el pap ple d'històries infinites per explicar, les mans carregades de ganes de millorar, el pit ple de valor, la panxa plena de papallones que juguen a veure qui surt abans, les cames plenes de força per fer gambades més grans que les d'un gegant i els peus plens de pedretes que et molesten, però amb les quals acabes portant-t'hi bé perquè t'ensenyen lliçons de vida. I encara em preguntes si t'estic dient gras?".

dankeschön

Són una intensitat de llum que ni el sol de migdia aconsegueix transmetre. Són unes ganes de menjar-se el món a queixalades petites i gustoses, amb una paciència que aconsegueix fer fèrtil la terra d’on després colliràs fruits. Són una manera d’entendre la vida que tothom hauria de tenir la sort d’haver après. Són una constància, una resistència, són el que tothom hauria de ser: unes lluitadores que tenen d’arma el somriure i les abraçades. Són les llàgrimes que em cauen quan sé que no les veuré durant un temps, quan l’enyor d’aquella època se’m fa present i clar en el record. Són l’estimació pura, un amor sense espines, sincer. Són persones amb qui tothom hauria de topar, perquè et canvien. I el més important de tot: t’aconsegueixen fer millor persona.

Take the train!

En francès aquesta expressió sona dolça com la mel. És com el contacte entre dos llavis entendrits i joves, com aquella rialla tímida del primer dia, o com aquells ulls que, enmig d’una multitud de gent, troben aquells altres ulls delirosos d’expressar sentiments guardats curosament.

En anglès sona profunda, penetrant. És com aquella adrenalina a la panxa quan sents el contacte cos a cos amb aquella persona que estimes, aquells dits que t’acaricien la felicitat i la fan créixer fins a límits insospitables o aquell xiuxiueig a cau d'orella que et posa els pèls de punta. 

I en català sona juganera, sincera. Són les confessions mentre t’agafes de la mà i somrius pensant que no podries estar en un lloc millor, ni amb una companyia millor. Són les ganes de construir, les ganes de seguir posant els peus nus a les faixes per tocar el cel, les ganes de saltar qualsevol obstacle per arribar a la meta.

És un “je t’aime”, un “I love you” o un “t’estimo”. 

lifetime

Volia conservar l’olor d’aquella rosa vermella i només tenia dues opcions: tallar-li la tija i assecar-la penjant-la de cap per avall, o bé deixar que fes el seu curs en aquell roser i a la llarga s’acabés pansint i acabés perdent el seu color, la seva olor i la seva essència. Era una decisió difícil, com moltes altres que s’aniria trobant. Un dia, abans d’anar a dormir, es va adonar que la vida feia el seu curs, que les estacions enrojolaven el cel de colors diferents i que el temps passava i que havia arribat l’hora de prendre una decisió. Rumiant força estona, però deixant-se guiar per l’impuls que mai l’enganyava, va adonar-se que tenia ganes de conservar per sempre l’essència d’aquella rosa, no volia veure-la morir en un roser que li havia donat la vida. Volia poder mirar la rosa, al cap dels anys, i pensar en el vermell brillant que havia tingut; olorar-la i amb l’ús de la ment poder fer revifar l’olor que jugava a fet i amagar entre els seus pètals; agafar-la i notar les fiblades de les punxes que havia tingut la seva tija ferma. Volia poder tornar a ser allà ajudada d’un record que havia costat anys de construir. Una història caminada amb peus nus, però vestida d’una il·lusió que ho tenyia tot de música vibrant.

Decisions preses des del cor, sentides del cap fins als peus i viscudes intensament.     

olor d'estiu

Us voldria dir a cau d’orella el secret més ben guardat. És d’allò que tothom ha parlat durant segles i que cadascú viu diferent; d’aquella guspira que t’encén els ulls i te’ls fa brillar, d’aquella sensació d’estar flotant sobre un mar de núvols encesos per la llum d’una posta de sol, d’aquelles abraçades que et revifen els sentits, d’aquell sol que et pigmenta la pell, d’aquelles riallades que podrien arribar a esquerdar vidres, d’aquella serenitat que et segella el cor, d’aquella desintoxicació de preocupacions. 

És el secret de la felicitat. Un sentiment, una sensació que per a cadascú té un nom diferent; per a mi té el vostre i per això mai hi haurà gratitud suficient.