lifetime

Volia conservar l’olor d’aquella rosa vermella i només tenia dues opcions: tallar-li la tija i assecar-la penjant-la de cap per avall, o bé deixar que fes el seu curs en aquell roser i a la llarga s’acabés pansint i acabés perdent el seu color, la seva olor i la seva essència. Era una decisió difícil, com moltes altres que s’aniria trobant. Un dia, abans d’anar a dormir, es va adonar que la vida feia el seu curs, que les estacions enrojolaven el cel de colors diferents i que el temps passava i que havia arribat l’hora de prendre una decisió. Rumiant força estona, però deixant-se guiar per l’impuls que mai l’enganyava, va adonar-se que tenia ganes de conservar per sempre l’essència d’aquella rosa, no volia veure-la morir en un roser que li havia donat la vida. Volia poder mirar la rosa, al cap dels anys, i pensar en el vermell brillant que havia tingut; olorar-la i amb l’ús de la ment poder fer revifar l’olor que jugava a fet i amagar entre els seus pètals; agafar-la i notar les fiblades de les punxes que havia tingut la seva tija ferma. Volia poder tornar a ser allà ajudada d’un record que havia costat anys de construir. Una història caminada amb peus nus, però vestida d’una il·lusió que ho tenyia tot de música vibrant.

Decisions preses des del cor, sentides del cap fins als peus i viscudes intensament.