Por a la democràcia?

“Ciutat morta”. Un documental que, entre altres coses, em transporta al carrer Diputació. Una bona multitud de gent ens estem manifestant per la pujada de preus de les matrícules universitàries. Un dret, oi? Per atzar, giro el cap. Surt fum d’un contenidor i la música engrescadora que ens acompanyava dos passos més enrere deixa de sonar. I llavors el murmuri de la multitud presagia un moment que cicatritzarà en la meva ment. Sobtadament, em veig corrent sense rumb, mentre la por m’impregna de tal manera la roba que cada pas que faig em sembla etern i insuficient. El soroll de les sirenes dels furgons d’antidisturbis m’alteren i no sé cap on mirar. La gent que m’envolta es vesteix amb l’uniforme del pànic i jo, que de sobte em sento despullada i vulnerable, també me l’acabo posant. I em dic per dins ‘si això és un joc, no té cap mena de gràcia’. I entre corredisses una mà familiar m’agafa i em fa entrar dins d’un garatge, on els cotxes que hi ha aparcats ens fan d’escut contra l’anti-democràcia que es respira a l’ambient. Des d’allà podem veure la porta del garatge, l’única font de llum. I de sobte, com si es tractés d’una pel·lícula en blanc i negre a causa de l’efecte del contrallum, tres agents d’antidisturbis apallissen un noi que porta texans, una gorra i una samarreta de màniga curta. El cor em va a cent i la crueltat del que estic veient m’encega. M’assec, abatuda com el noi del garatge, prop de la roda del cotxe que ens protegeix resant no-sé-a-qui perquè s’acabi tot allò. I sento que s’ha trencat alguna cosa. La llibertat ha estat colpejada a cops de porra i ha mort per moments. Tot és possible: des d’una mirada anònima i innocent que es troba i se solidaritza amb la teva, fins a puntades de peu a l’estomac durant força estona. És la selva. Tinc la mirada clavada a la paret grisa del pàrquing. L’últim cop de porra esdevé la cadència de la pitjor obra que he escoltat mai: la de la violència. Aquells uniformes sense ànima pugen a un furgó que amb prou feines s’atura i les rodes gemegant sembla que vulguin esborrar l’inesborrable. El noi abatut s’aixeca a un ritme lent, però al mateix temps excitat i fuig entre la llum. Jo m’aixeco, amb les cames tremolant, la respiració arítmica i els pensaments buits. Només sento. Sento una confusió i una desprotecció fins aquell moment inimaginables. Sense dir-nos res, la meva companya i jo decidim sortir d’aquell garatge que havia estat l’escenari sense sortida de l’inconcebible. I en sortir, altre cop el gemec dels furgons que provoquen, de forma instantània, l’acceleració del meu caminar fins a fer-me córrer un esprint. I giro pel primer carrer a la dreta i fent voltes com una desesperada, de cop, estic ben sola, tot i estar envoltada de gent. Em trobo en un carrer peatonal i la gent sembla que no s’adoni del que està passant a unes passes d’on són: beuen cerveses, deixen anar riallades asseguts en un banc o passegen el gos. I mirant al final del carrer veig un dels meus amics. Aquest cop el que m’empeny a córrer sense pensar-m’ho dos minuts és la necessitat imperiosa d’abraçar-lo. I un cops als seus braços desperto del malson. Aquell dia em va caure la bena dels ulls. Aquell dia em vaig adonar que la democràcia és una paraula buida, sense sentit. Potser és una de les disfresses més ben aconseguides. De fet, els modistes −mitjans de comunicació i institucions­− ja s’encarreguen de confeccionar-la amb cura; teixint les millors coartades i cosint-ne ràpidament les imperfeccions. Allò que acabava de viure només era una punta d’un gran iceberg. I això només va ser tocar l’infern amb els dits. No em puc ni imaginar què van arribar a sentir els implicats en el 4F.