11.09.2014

Sense voler, topes amb un correu antic.

Quan estic a orquestra perdo el món de vista. I en aquest altre món, on tu decideixes com vols cada emoció, hi entro per mitjà del pentagrama i de les notes que s'hi entortolliguen. Hi floto, hi nado, hi volo. I el millor de tot és que això ho fas acompanyat. El teu company de faristol t'acompanya amb els moviments de cos que sorgeixen de forma inconscient, seguint el ritme de la música. És com si l'orquestra fes l'amor conjuntament, sota els mateixos llençols. Fas un cop d'ull al teu voltant, mentre té lloc un crescendo dins teu i, de sobte, sents una pau interior i una immensitat que no sentiries ni enmig del Gran Cañón. I el més fort és que no t'has mogut de la cadira, ni de l'escenari, ni del teatre. Segueixes sent allà, amb els llums il·luminant-te i el teatre ple de gent que t'escolta. I quan arriba el solo les notes et porten a dalt de tot, lluny, molt amunt. Sembla que hagis d'arribar a tocar la lluna i endinsar els peus en un dels seus cràters. I quan s'acaba, respires, cansada pels nervis, el cor anant-te a cent, però saps que això que has viscut és com la il·lusió que devia tenir el primer astronauta que posava els peus a la lluna. Un moment únic, volàtil, però dels més intensos que has viscut mai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors

Contribuïdors