Sense voler, topes amb un correu antic.

Quan estic a orquestra perdo el món de vista. I en aquest altre món, on tu decideixes com vols cada emoció, hi entro per mitjà del pentagrama i de les notes que s'hi entortolliguen. Hi floto, hi nado, hi volo. I el millor de tot és que això ho fas acompanyat. El teu company de faristol t'acompanya amb els moviments de cos que sorgeixen de forma inconscient, seguint el ritme de la música. És com si l'orquestra fes l'amor conjuntament, sota els mateixos llençols. Fas un cop d'ull al teu voltant, mentre té lloc un crescendo dins teu i, de sobte, sents una pau interior i una immensitat que no sentiries ni enmig del Gran Cañón. I el més fort és que no t'has mogut de la cadira, ni de l'escenari, ni del teatre. Segueixes sent allà, amb els llums il·luminant-te i el teatre ple de gent que t'escolta. I quan arriba el solo les notes et porten a dalt de tot, lluny, molt amunt. Sembla que hagis d'arribar a tocar la lluna i endinsar els peus en un dels seus cràters. I quan s'acaba, respires, cansada pels nervis, el cor anant-te a cent, però saps que això que has viscut és com la il·lusió que devia tenir el primer astronauta que posava els peus a la lluna. Un moment únic, volàtil, però dels més intensos que has viscut mai.

les llàgrimes i el seu afany de protagonisme

Agafes aquella guitarra de sis cordes i et poses a tocar aquella cançó, que vas compondre en aquell moment tan precís, tan teu. Se’t fa un nus a la gola i la veu acaba fonent-se per deixar els acords sols, que continuen, insistents. Les llàgrimes, llavors, ocupen el lloc de la teva veu silenciada i s’encarreguen de fer la veu principal, es fonen amb la vibració de les cordes i aconsegueixen fer la millor actuació de la seva història: la melodia més salada i sentida d’aquesta ciutat a les fosques. I només jo hauré estat l’afortunada de viure-la.  Per moments així, val la pena haver estat enamorada.

aquell sentiment

Quan aconsegueixes treure d'un dia gris, aquella rosa amb punxes que té un vermell tan brillant i una melodia tan teva, amb uns acords que et surten del cor i les notes d'una història irrepetible. Gràcies, música.

Volia poder cantar cançons

i descosir-te a petons

aquell jersei de ratlles.

I volia poder-te fer l'amor

un dia de tardor

quan els arbres plorin fulles.

I et volia dibuixar

aquelles ganes de viure

que se t'havien esborrat

d'aquell rostre de vidre.

I volia poder pintar

de mil colors la nostra història

per no esborrar-nos del cor

aquell sentiment d'eufòria.

Però tu vivies al teu món

fred, fosc i poc dolç

del qual no en vols sortir.

Però jo t'estenc la mà

agafa-me-la, apreta-la i sent

com t'estimo.

Sóc gras?

Un dia, en una conversa un amic li diu a l'altre: "ets immens". I l'altre li pregunta: "m'estàs dient gras?". L'altre respon sense miraments: "sí. I saps per què? perquè tens el pap ple d'històries infinites per explicar, les mans carregades de ganes de millorar, el pit ple de valor, la panxa plena de papallones que juguen a veure qui surt abans, les cames plenes de força per fer gambades més grans que les d'un gegant i els peus plens de pedretes que et molesten, però amb les quals acabes portant-t'hi bé perquè t'ensenyen lliçons de vida. I encara em preguntes si t'estic dient gras?".

dankeschön

Són una intensitat de llum que ni el sol de migdia aconsegueix transmetre. Són unes ganes de menjar-se el món a queixalades petites i gustoses, amb una paciència que aconsegueix fer fèrtil la terra d’on després colliràs fruits. Són una manera d’entendre la vida que tothom hauria de tenir la sort d’haver après. Són una constància, una resistència, són el que tothom hauria de ser: unes lluitadores que tenen d’arma el somriure i les abraçades. Són les llàgrimes que em cauen quan sé que no les veuré durant un temps, quan l’enyor d’aquella època se’m fa present i clar en el record. Són l’estimació pura, un amor sense espines, sincer. Són persones amb qui tothom hauria de topar, perquè et canvien. I el més important de tot: t’aconsegueixen fer millor persona.

Take the train!

En francès aquesta expressió sona dolça com la mel. És com el contacte entre dos llavis entendrits i joves, com aquella rialla tímida del primer dia, o com aquells ulls que, enmig d’una multitud de gent, troben aquells altres ulls delirosos d’expressar sentiments guardats curosament.

En anglès sona profunda, penetrant. És com aquella adrenalina a la panxa quan sents el contacte cos a cos amb aquella persona que estimes, aquells dits que t’acaricien la felicitat i la fan créixer fins a límits insospitables o aquell xiuxiueig a cau d'orella que et posa els pèls de punta. 

I en català sona juganera, sincera. Són les confessions mentre t’agafes de la mà i somrius pensant que no podries estar en un lloc millor, ni amb una companyia millor. Són les ganes de construir, les ganes de seguir posant els peus nus a les faixes per tocar el cel, les ganes de saltar qualsevol obstacle per arribar a la meta.

És un “je t’aime”, un “I love you” o un “t’estimo”. 

lifetime

Volia conservar l’olor d’aquella rosa vermella i només tenia dues opcions: tallar-li la tija i assecar-la penjant-la de cap per avall, o bé deixar que fes el seu curs en aquell roser i a la llarga s’acabés pansint i acabés perdent el seu color, la seva olor i la seva essència. Era una decisió difícil, com moltes altres que s’aniria trobant. Un dia, abans d’anar a dormir, es va adonar que la vida feia el seu curs, que les estacions enrojolaven el cel de colors diferents i que el temps passava i que havia arribat l’hora de prendre una decisió. Rumiant força estona, però deixant-se guiar per l’impuls que mai l’enganyava, va adonar-se que tenia ganes de conservar per sempre l’essència d’aquella rosa, no volia veure-la morir en un roser que li havia donat la vida. Volia poder mirar la rosa, al cap dels anys, i pensar en el vermell brillant que havia tingut; olorar-la i amb l’ús de la ment poder fer revifar l’olor que jugava a fet i amagar entre els seus pètals; agafar-la i notar les fiblades de les punxes que havia tingut la seva tija ferma. Volia poder tornar a ser allà ajudada d’un record que havia costat anys de construir. Una història caminada amb peus nus, però vestida d’una il·lusió que ho tenyia tot de música vibrant.

Decisions preses des del cor, sentides del cap fins als peus i viscudes intensament.     

olor d'estiu

Us voldria dir a cau d’orella el secret més ben guardat. És d’allò que tothom ha parlat durant segles i que cadascú viu diferent; d’aquella guspira que t’encén els ulls i te’ls fa brillar, d’aquella sensació d’estar flotant sobre un mar de núvols encesos per la llum d’una posta de sol, d’aquelles abraçades que et revifen els sentits, d’aquell sol que et pigmenta la pell, d’aquelles riallades que podrien arribar a esquerdar vidres, d’aquella serenitat que et segella el cor, d’aquella desintoxicació de preocupacions. 

És el secret de la felicitat. Un sentiment, una sensació que per a cadascú té un nom diferent; per a mi té el vostre i per això mai hi haurà gratitud suficient. 

Per què?

I la gran pregunta de la vida: per què existim? Entre glops de te de canella i una clara ben fresca, aquells dos individus, en una etapa en què tot trontolla i en què toca prendre decisions, es preguntaven quin era el sentit de la vida. Ser feliços? I què aportem al món estant o sent feliços? L’objectiu de la vida és ser feliços? I...és lícit sentir-nos feliços quan al món sempre hi haurà algú que no ho serà? I camines per la ciutat mirant al teu voltant i què hi ha de real, de no-modificat per l’ésser humà? La ciutat en sí ja és una creació humana, igual que una taula, els edificis, els cotxes i fins i tot conceptes com la “confiança”, la “sinceritat” i “l’amor”. Nosaltres mateixos hem creat la vida, hem posat nom als sentiments i els hem classificat. Tenim la necessitat de tenir el control de les coses, però no ens adonem que, sovint, per voler tant, topem, inevitablement, amb un gran descontrol. I llavors, donem la culpa a la ment. I potser de fet és ella, qui, sense previ avis, o bé ens fa plantejar aquestes preguntes desconcertants o bé ens acaba convencent que el millor és viure estúpidament feliços. Però llavors...existim o som existits? 

Ja ho deia Sòcrates, "només sé que no sé res". 

aprenent a aprendre

L’anorac que tenia col·locat sota el cul no va ser suficient per evitar la fredor que desprenien les rajoles d’aquella sala, però això no va impedir que s’hi respirés caliu i innocència. En aquella sala hi havia trenta cinc aprenents de la vida que intercanviaven opinions sobre ells mateixos. Es deien allò positiu i allò negatiu. Es van posar a la pell de petits adults i van vomitar reflexions sensates. Els sentiments de cada un d’ells brollava sense sedassos ni floritures. En aquell “Consell de Roca” es va fer evident que la sinceritat és l’ingredient clau per desenredar els nusos que de vegades es fan entre persones. I així, sense potser ser-ne gaire conscients, fer un pas més cap a la maduresa.

Són petits monstres que quan aterren a la Terra són capaços de menjar-se el món a queixalades de veritat.