dankeschön

Són una intensitat de llum que ni el sol de migdia aconsegueix transmetre. Són unes ganes de menjar-se el món a queixalades petites i gustoses, amb una paciència que aconsegueix fer fèrtil la terra d’on després colliràs fruits. Són una manera d’entendre la vida que tothom hauria de tenir la sort d’haver après. Són una constància, una resistència, són el que tothom hauria de ser: unes lluitadores que tenen d’arma el somriure i les abraçades. Són les llàgrimes que em cauen quan sé que no les veuré durant un temps, quan l’enyor d’aquella època se’m fa present i clar en el record. Són l’estimació pura, un amor sense espines, sincer. Són persones amb qui tothom hauria de topar, perquè et canvien. I el més important de tot: t’aconsegueixen fer millor persona.

Take the train!

En francès aquesta expressió sona dolça com la mel. És com el contacte entre dos llavis entendrits i joves, com aquella rialla tímida del primer dia, o com aquells ulls que, enmig d’una multitud de gent, troben aquells altres ulls delirosos d’expressar sentiments guardats curosament.

En anglès sona profunda, penetrant. És com aquella adrenalina a la panxa quan sents el contacte cos a cos amb aquella persona que estimes, aquells dits que t’acaricien la felicitat i la fan créixer fins a límits insospitables o aquell xiuxiueig a cau d'orella que et posa els pèls de punta. 

I en català sona juganera, sincera. Són les confessions mentre t’agafes de la mà i somrius pensant que no podries estar en un lloc millor, ni amb una companyia millor. Són les ganes de construir, les ganes de seguir posant els peus nus a les faixes per tocar el cel, les ganes de saltar qualsevol obstacle per arribar a la meta.

És un “je t’aime”, un “I love you” o un “t’estimo”. 

lifetime

Volia conservar l’olor d’aquella rosa vermella i només tenia dues opcions: tallar-li la tija i assecar-la penjant-la de cap per avall, o bé deixar que fes el seu curs en aquell roser i a la llarga s’acabés pansint i acabés perdent el seu color, la seva olor i la seva essència. Era una decisió difícil, com moltes altres que s’aniria trobant. Un dia, abans d’anar a dormir, es va adonar que la vida feia el seu curs, que les estacions enrojolaven el cel de colors diferents i que el temps passava i que havia arribat l’hora de prendre una decisió. Rumiant força estona, però deixant-se guiar per l’impuls que mai l’enganyava, va adonar-se que tenia ganes de conservar per sempre l’essència d’aquella rosa, no volia veure-la morir en un roser que li havia donat la vida. Volia poder mirar la rosa, al cap dels anys, i pensar en el vermell brillant que havia tingut; olorar-la i amb l’ús de la ment poder fer revifar l’olor que jugava a fet i amagar entre els seus pètals; agafar-la i notar les fiblades de les punxes que havia tingut la seva tija ferma. Volia poder tornar a ser allà ajudada d’un record que havia costat anys de construir. Una història caminada amb peus nus, però vestida d’una il·lusió que ho tenyia tot de música vibrant.

Decisions preses des del cor, sentides del cap fins als peus i viscudes intensament.     

olor d'estiu

Us voldria dir a cau d’orella el secret més ben guardat. És d’allò que tothom ha parlat durant segles i que cadascú viu diferent; d’aquella guspira que t’encén els ulls i te’ls fa brillar, d’aquella sensació d’estar flotant sobre un mar de núvols encesos per la llum d’una posta de sol, d’aquelles abraçades que et revifen els sentits, d’aquell sol que et pigmenta la pell, d’aquelles riallades que podrien arribar a esquerdar vidres, d’aquella serenitat que et segella el cor, d’aquella desintoxicació de preocupacions. 

És el secret de la felicitat. Un sentiment, una sensació que per a cadascú té un nom diferent; per a mi té el vostre i per això mai hi haurà gratitud suficient. 

Per què?

I la gran pregunta de la vida: per què existim? Entre glops de te de canella i una clara ben fresca, aquells dos individus, en una etapa en què tot trontolla i en què toca prendre decisions, es preguntaven quin era el sentit de la vida. Ser feliços? I què aportem al món estant o sent feliços? L’objectiu de la vida és ser feliços? I...és lícit sentir-nos feliços quan al món sempre hi haurà algú que no ho serà? I camines per la ciutat mirant al teu voltant i què hi ha de real, de no-modificat per l’ésser humà? La ciutat en sí ja és una creació humana, igual que una taula, els edificis, els cotxes i fins i tot conceptes com la “confiança”, la “sinceritat” i “l’amor”. Nosaltres mateixos hem creat la vida, hem posat nom als sentiments i els hem classificat. Tenim la necessitat de tenir el control de les coses, però no ens adonem que, sovint, per voler tant, topem, inevitablement, amb un gran descontrol. I llavors, donem la culpa a la ment. I potser de fet és ella, qui, sense previ avis, o bé ens fa plantejar aquestes preguntes desconcertants o bé ens acaba convencent que el millor és viure estúpidament feliços. Però llavors...existim o som existits? 

Ja ho deia Sòcrates, "només sé que no sé res". 

aprenent a aprendre

L’anorac que tenia col·locat sota el cul no va ser suficient per evitar la fredor que desprenien les rajoles d’aquella sala, però això no va impedir que s’hi respirés caliu i innocència. En aquella sala hi havia trenta cinc aprenents de la vida que intercanviaven opinions sobre ells mateixos. Es deien allò positiu i allò negatiu. Es van posar a la pell de petits adults i van vomitar reflexions sensates. Els sentiments de cada un d’ells brollava sense sedassos ni floritures. En aquell “Consell de Roca” es va fer evident que la sinceritat és l’ingredient clau per desenredar els nusos que de vegades es fan entre persones. I així, sense potser ser-ne gaire conscients, fer un pas més cap a la maduresa.

Són petits monstres que quan aterren a la Terra són capaços de menjar-se el món a queixalades de veritat.

el torcebraç de la vida

I llavors, va entrar en escena el positivisme i va entelar els vidres de l'amargura per escriure-hi a sobre: "he vençut".

Començant la caiguda lliure

Tens el cor tan ple d’estimació que l’emoció t’acaba vessant pels ulls, en forma de llàgrimes. Unes llàgrimes que no són salades, sinó que expliquen una història que els records s’han encarregat de gravar minuciosament a la teva ment. És el nus a mitja gola que indica que, per uns moments, estàs revivint a flor de pell la primavera d’aquests anys viscuts plegats. Sembla que, amb els temps, hagis d’haver après a passar etapes, però no és així perquè en cada etapa els protagonistes abracen diferent, riuen diferent i t’estimen diferent. I quan ets conscient que arribes a la vora d’aquell buit, t'agafa una barreja de por i melancolia. Saps que et tocarà saltar en un moment o altre, però, en el fons, acabes agraint que hagis de saltar, perquè això significa que has arribat molt amunt, que ho has exprimit, que has tingut la grandíssima sort de viure-ho. 

l'Afrique

La xocolatina de benvinguda va semblar la porta d’entrada a un altre món. Un món de colors vius i de ritmes de maraques i djembes, on les injustícies socials d’una cultura tan càlida semblaven quedar enterrades sota una música que donava vida fins i tot a les parets del teatre. Allà tot bellugava, tothom somreia, els moviments de la noia que acompanyava el cantant repassaven els ritmes utilitzant les espatlles, els malucs, els peus, el cap i les trenes del cabell. El seu cos fluïa al ritme de la seva manera d’entendre la vida, igual que el dels músics, que seguien amb gran  expressivitat la veu mig esquerdada d’aquell albí repudiat del seu país. Tot i la seva pell blanquinosa, la sang corria igual d’alegre per les seves venes. Aquella música ho deia tot, explicava amb ritmes la seva cultura, i ho abraçava tot. I jo, amb les mans amunt i movent els malucs, amb els ulls mirant al sostre i conscient del què estava vivint, desapareixia per uns moments de la quotidianitat per submergir-me a una felicitat indescriptible.

per molts anys més!

El temps s'escola. El dia comença a plorar estrelles fugaces que toquen l’acordió. Però la millor, tu. La teva música fa ballar mil valsos als sentiments i els pinta de color verd i marró, color natura. Des de la ciutat comptal puc notar cada una de les notes i els acords que desprèn la teva música i que, al cap i a la fi, et descriu tan bé. Una música passatgera, però penetrant. Una música animada, però profunda i que sempre, per lluny que la percebis, està amb tu. Aquella música que s‘escola per qualsevol regional exprés que surti de Girona en direcció Barcelona o que es converteix en bombolles d’aigua que arriben en forma d’onada i so salat a les costes barcelonines. És quan aquella música enderroca qualsevol frontera –la de la distància, la de l‘enyor– que la peça que has interpretat es pot titular, sense cap mena de dubte, "amistat".