La xocolatina de benvinguda va semblar la porta d’entrada a un altre món.
Un món de colors vius i de ritmes de maraques i djembes, on les injustícies
socials d’una cultura tan càlida semblaven quedar enterrades sota una música
que donava vida fins i tot a les parets del teatre. Allà tot bellugava, tothom
somreia, els moviments de la noia que acompanyava el cantant repassaven els
ritmes utilitzant les espatlles, els malucs, els peus, el cap i les trenes del
cabell. El seu cos fluïa al ritme de la seva manera d’entendre la vida, igual
que el dels músics, que seguien amb gran
expressivitat la veu mig esquerdada d’aquell albí repudiat del seu país.
Tot i la seva pell blanquinosa, la sang corria igual d’alegre per les seves
venes. Aquella música ho deia tot, explicava amb ritmes la seva cultura, i ho
abraçava tot. I jo, amb les mans amunt i movent els malucs, amb els ulls mirant
al sostre i conscient del què estava vivint, desapareixia per uns moments de la
quotidianitat per submergir-me a una felicitat indescriptible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada