Posa'm Frank Sinatra, si us plau

La biblioteca de la universitat està a vessar de gent, amb prou feines hi ha ordinadors lliures. I per ensordir el soroll insistent dels teclats estressats, de les lletres que queden impregnades en una pantalla com per obligació, em poso a tot volum Frank Sinatra com a música de fons. Tot i això, sembla que una nova veu s’hagi infintrat en el seu All of me, una mena de xivarri d’estudiants esmaperduts pel futur que els espera i que xerren pels descosits.  I d’entre aquest munt de sorolls i distraccions diverses, sembla que la meva ment està en un univers paral·lel, sense tenir els sentits gaire alerta i amb pensaments descarrilats. Sembla que dins de la meva ment hi ploguin sentiments arrissats i idees descabellades, i hi llampeguin sensacions de descol·locació. I tu, entre aquest munt d’obstacles, que tot i ser-hi no m’impedeixen visualitzar-te. M’apareixes com una història simpàtica que té un regust agredolç. Frank Sinatra em fa sentir i recordar tot allò amb un toc d’ironia i de felicitat. Suposo que una mica és com un dia en què es posa a ploure a bots i a barrals i just al sortir t’adones que no portes paraigües i que t’has deixat les claus per tornar a entrar a casa a buscar-lo i, per tant, has de sortir. I que mentres t’assegures de si portes les claus o no, poses el peu en un bassal i pel carrer passa un cotxe que t’esquitxa de malucs en avall. Però, tot i això t’imagines la cançó de I’m singing in the rain i somrius i acabes gaudint i tot de la pluja!

Oda a la independència

Cavant núvols emblanquits,

aquells ulls apagats et cerquen,

com cada vesprada.

Busquen en tu l’estrella sempiterna

que foragitarà la clau mal posada

del pany dels mals endreços

i l’adreçarà al pany que porta al terrat,

on la basarda hi bufarà les espelmes

i a ulls clucs, demanarà de desig la llibertat.

Un abans i un després

Vaig començar a caminar, però aquest cop els passos eren més llargs perquè les cames m’havien crescut, igual que els peus i els pits. Feia deu anys que no hi havia anat. I aquest cop hi tornava feta una dona, diferent de quan hi havia anat agafada de la mà del meu avi. Però una cosa seguia intacte: la il·lusió, companya de viatge que mai s’ha divorciat de mi.
I acompanyada d’un dels amics més grans que tinc, vaig començar camí, ensenyant el passaport del somriure, amb què quan era petita passava la frontera de la civilització cap a la bella natura. Al cap d’uns quants passos, potser menys dels que vaig necessitar fa deu anys, vaig arribar al punt en què el terra i les parets es vestien d’un color vermellós, argila. I, al cap de res, hi arribàvem. L’ermita s’endinsava en la pedra i aquesta obria el teló a un paisatge encisador, que a cada segon que passava canviava de color, gràcies a la llum del sol. Sense necessitat de gaires paraules, vam observar com es feia fosc. I el temps desapareixia de les nostres vides. Respiràvem atemporalitat, besàvem la calma més profunda, abraçàvem la solitud fent-nos companyia. I enmig de parets que guarden mil secrets, en construíem de nous, ens posàvem la faixa a la cintura i fèiem castells d’idees, alguns que es tombaven, d’altres que sembla que segueixen drets. I fèiem brollar mil i una hipòtesi per intentar ser millors, menys egoistes i més honrats. I carregats amb les motxilles plenes de ganes de menjar-nos el món, que de bon matí s’amagava tímid sota la nuvolada, i amb les idees airejades, farcides amb la llum de les estrelles que van omplir-nos els somnis, fèiem gambades de baixada.

El món tornava a raptar-nos per fer-nos el seu esclau. Però el que no sabia era que, per dins, ja érem una mica més lliures.

absència

Tanco  els ulls i en aquell somni somric, les rialles conformen la banda sonora d’aquell moment esponjós, que flota per cada un dels cinc sentits. Però, de sobte, obro els ulls i les pupil·les em revelen el secret. Ja no hi ets, només et fas present dins meu. I estiro els braços com feia sempre, però ara no t’agafo, els meus braços i les puntes dels meus dits només acaricien l’aire que respiro i aquella abraçada no té lloc.

En aquell moment és quan una gota de pintura transparent, amb gust de sal, dibuixa la línia de tristesa que travessa la meva cara. 

Última parada: seient 45, fila 84.

Aquell arquet fregava les emocions més amagades a l’orella que pertanyia a aquell home assegut a la última fila d’aquell immens teatre. Ell sempre havia pensat que des d’allà la música arribava amb el volum adequat –ni massa estrident, ni exageradament suau com per no apreciar-ne els detalls- i l’orquestra ni s’adonava de la seva presència. Li agradava tot tipus de música, des del Mozart més clàssic, fins a l’Stravinsky més contemporani. Cada tipus d’obra i de compositor li recordava a un moment diferent de la seva vida. Fins i tot, la música era capaç de despertar-li moments que ni recordava, d’aquells que havia viscut en el seu moment però que havia aparcat tan endins que no semblaven ni seus. D’alguna manera, estar assegut en aquella butaca era treure les teranyines que s’havien acumulat al cor i viure amb la intensitat que desitjava aquells instants que tenia ja enterrats. Abans de tancar la porta de casa, s’assegurava de portar a la butxaca un mocador per si havia de silenciar la tos que li agafava, de vegades, sense previ avís. Durant un temps va poder controlar-ne les regnes, però un hivern exageradament fred a Viena, va adonar-se que cada vegada la tos amarga apareixia amb més freqüència. Això el neguitejava. Aquella tos no podia fer-se present mentre escoltava aquella música. De cap manera. Però un bon dia la tos li va jugar una mala passada. Era el mes de gener i restava assegut com gairebé cada dijous al vespre a la butaca d’aquell teatre. I mentre l’orquestra feia un silenci sepulcral per deixar interpretar la cadència al pianista solista, tossí com si hagués de treure el fetge per la boca. El director abaixà el braç i deixà la mà morta amb la batuta movent-se al ritme d’aquesta. Girà la cara i amb els ulls com ametlles per intentar trobar l’individu que havia emès aquell soroll d’entre la foscor del teatre buit, veié que uns ulls ploraven vergonya. El director cridà: - qui hi ha? Perdoni, però està prohibit assistir als assajos de l’orquestra, faci el favor de marxar. Així com sentí aquestes paraules, marxà per les escales que duien a aquella porta secreta que havia  descobert feia ja vora quatre anys i que l’havien permès accedir al teatre. Però sabia que aquella seria la última vegada que les baixaria. L’havien enganxat entrant als assajos, però, a més a més, el càncer de pulmó no tardaria a emportar-se’l. Moriria pobre, però ric d’esperit i feliç.

Ressaca

Un bon dia no el feia, precisament. S’aixecà amb més lleganyes del normal i amb el cap  retronant com un exèrcit de tambors seguint ritmes divergents. Definitivament tenia ressaca. Però ressaca de principis morals. Semblava que li hagués caigut un cubell d’idees fredes sobre el cap. I asseguda sobre del llit, mirant l’armari impetuós que tenia al davant, havia de decidir què es posaria, avui. Es vestí amb poc gust. Va arribar l’hora d’anar-se a rentar la cara, tot un espectacle. La seva cara semblava un mapa, un camp de golf despullat d’herba. Però, dins la grisor en la qual es trobava la seva ment, va poder pensar una idea genial: maquillar-se. Necessitava color, així que res de només difuminar-se amb un color gris l’ull com feia cada dia, sinó que va començar a treure del seu necesser un pintallavis vermell, un eyeliner negre i el que calgués. Després d’haver-se empolsat de colors, semblava tenir més expressió, tot i que la ment seguia ordint pensaments extravagants, d’aquells que no porten enlloc. Però no podia aturar-la, havia posat cinquena. Tot seguit, va omplir-se el bol de kellogs, va decidir que se’ls menjaria el més ràpid possible –sempre havia pensat que invertir temps en menjar era de les coses més inútils- i sortiria al carrer. Però abans, faria un cop de cap. En el procés d’agafar el pany de la porta, obrir-la i deixar-la tancar amb un cop sec que semblava que fes trontollar tot l'edifici, amagaria la ment al traster i es limitaria a viure el dia per mitjà d’impulsos -racionals i irracionals, tan era. Potser aquesta seria la manera de fer el primer pas.  

Tocar més enllà del cel

Agafo un glaçó amb una mà i el subjecto ben fort. Sento un fred que sembla que em traspassi la pell i el cor em batega a mil per hora. La meva glotis sembla que vulgui revelar-se per mitjà d’un crit silenciat per la sensació de fredor que se m’arrapa al cos. Els pèls se’m posen de punta i la respiració se m’accelera, però somric. Estic viva. Com mai. I en aquell moment tanco els ulls i veig aquella muntanya coberta per núvols d’un gris escarransit, que ni és blanc ni és negre. I contradictòriament, et sents gran pel fet de veure’t tan petita. I tens a davant teu el quadre més bonic de tots, un quadre que mai estarà a subhasta, un quadre irrepetible que només tu tens el privilegi d’estar gaudint. Art fugaç, el més intens. I puges amunt, trepitjant pedres que juguen a ser obstacles juganers que et pessigollegen les sabates i et fan trotar l’emoció, i flors de colors tant dolços, com àcids. I, sense adonar-te’n, fas uns quants passos més i hi arribes. Arribes al cim. I un cop allà -aquest és el moment del glaçó entre les mans, el moment del crit silenciat- segueixes pujant. 

Pròxima sortida, a la dreta

Quedo abraçada per multitud de colors. Aquell record em fa pensar que la vida és fugaç, que aquella dolçor quan miro aquella persona, s’ha esvaït. Així, perquè si. Aquelles notes accelerades del piano em xiuxiuegen una veritat categòrica: l’he deixat d’estimar. Malgrat això, és innegable que aquell sentiment va ser fort perquè va poder cabre en una cançó, en unes notes infinites d’un teclat finit. Torno a gustejar aquell sentiment, però ara vist des de la llunyania, vist com una ombra que es passeja amb els peus molls, deixant les petjades marcades al terra que quan faci sol s’eixugaran. Agafaré un got d’aigua i beuré l’últim glop d’aire abans de tancar per darrer cop el pestanyeig encuriosit del record.

Pau

Avui prendré la lluna i la pal·lidesa se m’arraparà a la pell i la descolorirà. Els porus del meu cos respiraran aires de nit, embadalits per la llum incandescent d’una lluna que tot ho relativitza. La meva mirada s’endinsarà en el bosc d’estrelles i escopirà les pors i les inseguretats per deixar-me arribar, passant per un caos de sentiments i de malsons no resolts, al meu univers interior. Pau, quin nom tan bonic que tens.

Deixeu-vos encisar per ella.

la lluna la pruna

Aquella nena de pell pàl·lida,

agafava, com cada nit, la manta

de silenci i de llum blanquinosa

i folrava Palafrugell, Calella i Llafranc

de cuques de llum i aires humits i frescos.

I feia alterar el mar que es descabellava

i removia les barques dels pescadors

recollits en cases del color

de l’espuma d’aquell mar esfereït.

I al matí, el sol fonia el llum del far

i despertava els pescadors

que sortien a plena mar, calmada ja,

gràcies a la cançó de bressol que, a l'albada,

els cantava la nena de pell pàl·lida.