Pròxima sortida, a la dreta

Quedo abraçada per multitud de colors. Aquell record em fa pensar que la vida és fugaç, que aquella dolçor quan miro aquella persona, s’ha esvaït. Així, perquè si. Aquelles notes accelerades del piano em xiuxiuegen una veritat categòrica: l’he deixat d’estimar. Malgrat això, és innegable que aquell sentiment va ser fort perquè va poder cabre en una cançó, en unes notes infinites d’un teclat finit. Torno a gustejar aquell sentiment, però ara vist des de la llunyania, vist com una ombra que es passeja amb els peus molls, deixant les petjades marcades al terra que quan faci sol s’eixugaran. Agafaré un got d’aigua i beuré l’últim glop d’aire abans de tancar per darrer cop el pestanyeig encuriosit del record.