Posa'm Frank Sinatra, si us plau

La biblioteca de la universitat està a vessar de gent, amb prou feines hi ha ordinadors lliures. I per ensordir el soroll insistent dels teclats estressats, de les lletres que queden impregnades en una pantalla com per obligació, em poso a tot volum Frank Sinatra com a música de fons. Tot i això, sembla que una nova veu s’hagi infintrat en el seu All of me, una mena de xivarri d’estudiants esmaperduts pel futur que els espera i que xerren pels descosits.  I d’entre aquest munt de sorolls i distraccions diverses, sembla que la meva ment està en un univers paral·lel, sense tenir els sentits gaire alerta i amb pensaments descarrilats. Sembla que dins de la meva ment hi ploguin sentiments arrissats i idees descabellades, i hi llampeguin sensacions de descol·locació. I tu, entre aquest munt d’obstacles, que tot i ser-hi no m’impedeixen visualitzar-te. M’apareixes com una història simpàtica que té un regust agredolç. Frank Sinatra em fa sentir i recordar tot allò amb un toc d’ironia i de felicitat. Suposo que una mica és com un dia en què es posa a ploure a bots i a barrals i just al sortir t’adones que no portes paraigües i que t’has deixat les claus per tornar a entrar a casa a buscar-lo i, per tant, has de sortir. I que mentres t’assegures de si portes les claus o no, poses el peu en un bassal i pel carrer passa un cotxe que t’esquitxa de malucs en avall. Però, tot i això t’imagines la cançó de I’m singing in the rain i somrius i acabes gaudint i tot de la pluja!