Tocar més enllà del cel

Agafo un glaçó amb una mà i el subjecto ben fort. Sento un fred que sembla que em traspassi la pell i el cor em batega a mil per hora. La meva glotis sembla que vulgui revelar-se per mitjà d’un crit silenciat per la sensació de fredor que se m’arrapa al cos. Els pèls se’m posen de punta i la respiració se m’accelera, però somric. Estic viva. Com mai. I en aquell moment tanco els ulls i veig aquella muntanya coberta per núvols d’un gris escarransit, que ni és blanc ni és negre. I contradictòriament, et sents gran pel fet de veure’t tan petita. I tens a davant teu el quadre més bonic de tots, un quadre que mai estarà a subhasta, un quadre irrepetible que només tu tens el privilegi d’estar gaudint. Art fugaç, el més intens. I puges amunt, trepitjant pedres que juguen a ser obstacles juganers que et pessigollegen les sabates i et fan trotar l’emoció, i flors de colors tant dolços, com àcids. I, sense adonar-te’n, fas uns quants passos més i hi arribes. Arribes al cim. I un cop allà -aquest és el moment del glaçó entre les mans, el moment del crit silenciat- segueixes pujant.