Ready, steady... go.

Una cançó que sembla ser que reculli, només amb els minuts que dura –normalment entre tres i cinc- , tota una vida. No us ha passat mai que us poseu a escoltar una cançó que us evoca un passat farcit de sentiments? I us la poseu una segona, una tercera, una quarta vegada…? Perquè no us cansaríeu mai de gustejar aquella sensació, visualitzar aquella persona o conjunt de persones que conformen l’argument i aporten el sentit a aquestes notes, aquest ritme, aquesta veu. Per això, els anys de vida són aquells que realment hem sabut gaudir. No recordo qui m’ho va dir o on ho vaig llegir, però a les tombes a més de posar l’edat de la persona difunta, haurien de posar la suma dels moments que realment va saber palpar el verb viure i el va posar en pràctica. Així doncs, a més de vuitanta, potser caldria posar tres anys i tres mesos, per exemple. Segons com, no ho negarem, costa viure, i viure intensament encara més, i aconseguir la felicitat equilibrada i permanent ja passa a ser una utopia. Però, la persona que ha pogut dir que ha aconseguit arribar a un orgasme de felicitat és qui pot començar a posaren marxa el seu cronòmetre vital.

Us felicito. A tots aquells que sabeu desdir-vos dels cànons de la societat titllant d’hipòcrita molta gent i alabant aquella que és transparent. A aquells que trenqueu amb les regles per tal de lluitar a favor de regalar alegria per mitjà de somriures. A aquells que heu estat sincers, començant per ser-ho amb vosaltres mateixos. A aquells que tot i que ho necessiteu tot i no tingueu gairebé res, compartiu allò que teniu perquè considereu que compartir és guanyar i no perdre. A aquells que enteneu els valors de la fidelitat, de l’amistat i de l’amor i, per damunt de tot, el donar i rebre i viviu per descobrir-ne el rerefons. A tots aquells que no teniu autoestima, però que lluiteu per guanyar-la i aquells que en teniu massa i intenteu minvar-la. A aquells que tot i fer-ho tard, madureu. I, amb especial èmfasi, aquells que abracen realment quan ho senten.

Felicitats als “vividors”, als apassionats, als que valoreu el que teniu.

És com buscar una agulla en un paller

No heu percebut mai que amb una mirada i dos cops de cap aquell amic o groc ja sap què vols dir? O que amb una rialla feta amb tota sinceritat queda dictada la sensació de pau que la persona en qüestió experimenta? O, de vegades, fins i tot, la cara d’admiració que fa l’altre persona que està a set centímetres de tu quan li destapes les veritats més amagades prenent consciència del molt que l’arribes a conèixer?

Mica en mica, trobades a trobades, de vegades casuals, però de vegades inconscientment intencionades, una persona entra al teu món per no desaparèixer-ne mai. I tot i que el temps enganyi i ens pugui fer creure que esborrarà el record d’aquella amistat, o el que sigui, ell mateix és qui després, quan aquests dos subjectes es retroben fa que s’adonin que el temps només els ha separat físicament, però no els ha fet minvar aquesta connexió. De fet és això el que manté viva una relació, per molta distància o temps que s’hi interposi, la connexió.

Amb aquesta persona hi comparteixes una manera de pensar, de veure la vida, d’experimentar les sensacions i de compartir-les. T’aporta sensacions desconegudes o poc comunes, et dóna ganes de menjar-te el món i, fins i tot a vegades, et dóna la sensació de transportar-te en un altre univers, on les utopies sembla que es puguin fer realitat. Aquella força compartida et permet creure que buscant entre molta palla, pots trobar l’agulla. Aquestes agulles són les encarregades de punxar-te quan estàs somiant, simplement per fer-te veure que no només hi ha gent així als somnis, sinó també a la vida real. I que a més, t’estan punxant perquè volen que formis part de la seva història.

És com buscar una agulla en un paller. Però el que és bo és que l'acabes trobant.

un començament perpetu

Mai havia cregut en la frase que diu "a vegades el que és un final, acaba sent el començament de tot", fins fa uns dies. Aquesta frase es pot interpretar de dues maneres completament antagòniques. O bé pot ser que la frase no es llegeixi tenint en compte què hi ha després de la coma com passa la majoria de vegades, o bé que qui la digui la pronunciï fins al final, tot articulant un crescendo que acabaria amb un forte emfatitzant la paraula "tot".
Aquell grup reunit en aquell indret, d'alguna manera per atzar o per cosa del destí, va decidir fer realitat la segona part de la frase, per sort. Però de fet, això va ser una sorpresa, ja que no és el que acostuma a passar la majoria de cops. En realitat, aquella era una excepció positiva que em tocaria viure a mi i als qui també s'afegien a forjar-ho, a treballar-ho i a mantenir-ho. Una sort que tots estaríem d'acord a perpetuar. Erem i som el sentiment de pau que et provoca fer un trajecte amb tren que voreja la platja mentre es pon el sol, la varietat de colors que tenen els arbres quan és la tardor, les mil gotes de pluja que cauen les unes al costat de les altres i s'estavellen sobre una flor, o els acords afinats d'una cançó emergent dolçament d'una guitarra acústica.
I el més increïble de tot és que després de cinc anys hi seguim sent, caminant junts, els uns al costat dels altres.

Celebro haver-vos conegut, no tothom et canvia així la vida.

Viure és dibuixar sense goma d'esborrar

Viatges de bus i trobades inesperades donen per molt.

Trobar contradiccions en algú és una sensació semblant a la que un nen petit sent quan els seus pares compren un gerro nou per decorar la taula del menjador i està envoltat de bombolletes que frisa per poder anar rebentant. Un dia passes a ser qui escoltes les penes de tothom i el dia següent la persona que les explica a tothom. Les contradiccions es troben també en l'art que, de fet, acaba sent l'expressió de la ment humana. Un dels casos seria el del quadre "Jugadors de cartes" de Cézanne. L'home de la dreta, el qual és un home gran a qui li podríem atribuir els adjectius de savi, està un pas per davant en la confrontació que sorgeix entre aquests jugadors, ja que el seu cos és visible (en l'home de la dreta està tallat), té les cartes de color blanc (l'altre les té negres) , el seu barret és molt geomètric (l'altre el té més arrugat) i la seva posició és molt més rígida (l'altre té el cap més inclinat). Totes aquestes contradiccions ens podrien fer pensar que el personatge de la dreta té "la partida" guanyada.

Així doncs, les contradiccions també poden ser presents al nostre dia a dia. A vegades podem ser tímids i al mateix temps extravertits. D’alguna manera ens excusem dient que això depèn del peu amb el qual ens hem aixecat, del temps o del dia. Però en el fons, tot acaba sent influència de les persones més properes que ens envolten o que han conviscut força temps amb nosaltres.

Per això, a vegades, és convenient agrair a la gent que t’envolta, la qual estimes i valores de ser com són i d’haver-te ensenyat tant, però també has de pensar que si segueixen estan al teu costat és perquè tu també els ensenyes i els pots arribar a omplir tant com ells a tu.

Gràcies, amics.

Una història interessant de llegir

"Vivía en Bagdad un comerciante llamado Zaguir. Hombre culto y juicioso, tenía un joven sirviente, Ahmed, a quien apreciaba mucho. Un día, mientras Ahmed paseaba por el mercado de tenderete en tenderete, se encontró con la Muerte que le miraba con una mueca extraña. Asustado, echó a correr y no se detuvo hasta llegar a casa. Una vez allí le contó a su señor lo ocurrido y le pidió un caballo diciendo que se iría a Samarra, donde tenía unos parientes, para de ese modo escapar de la Muerte. Zaguir no tuvo inconveniente en prestarle el caballo más veloz de su cuadra, y se despidió diciéndole que si forzaba un poco la montura podría llegar a Samarra esa misma noche. Cuando Ahmed se hubo marchado, Zaguir se dirigió al mercado y al poco rato encontró a la muerte paseando por los bazares.
- ¿Por qué has asustado a mi sirviente? – preguntó a la Muerte.- Tarde o temprano te lo vas a llevar, déjalo tranquilo mientras tanto.- No era mi intención asustarlo -se excusó ella – pero no pude ocultar la sorpresa que me causó verlo aquí, pues esta noche tengo una cita con él en Samarra."

i qui diu que la Solitud no és capaç de somriure?

Avui m'han dit que deixes de ser dependent de l’amor quan a més d’abraçar-lo a ell, també aprens a abraçar la solitud. Per què la tenim tan mal vista? Per què quan pensem en la paraula ‘solitud’ ens recorda quelcom negatiu? Per què moltes parelles quan se separen necessiten tornar a estar amb algú evitant quedar-se massa temps sols? Sí, benvinguts al món dels covards. Tenim por de la solitud i per no voler quedar-nos a soles amb ella ens aferrem a la hipocresia. No m’agrada generalitzar, perquè conec excepcions. Però, i si aprenguéssim a estimar la solitud? Segurament això això seria el primer pas a fer per a estimar-nos a nosaltres mateixos, per a ser fidels als nostres principis i no a aquells imposats per la societat. Potser així no ens perdríem, no viuríem sabent que som uns desconeguts. Potser podríem arribar a aproximar-nos a saber quins són els nostres defectes i quines són les nostres virtuts, què ens fa por i què ens fa forts. No us pica la curiositat de saber com i per què sou com sou?

Vosaltres escolliu.

Records agafats amb pinces

Començava un dia assolellat que a mig matí s’enfosquia per deixar pas a uns núvols que semblaven ogres, grans gegants que volien menjar-se l’energia d’un sol espatarrant que decidiria finalment amagar-se. Una rosella que deixava anar els pètals perquè el vent se’ls endugués i donés color a un dia negre. Era un vermell pujat que semblava donar un toc d’alegria. Però plovia i la gent anava encongida sota paraigües de colors blaus, vermells, taronges i caquis. No semblava que la pluja aturés cap mena de camí vital, ni que empetitís les sensacions. I en una aula de l’escola de música, amb un piano de paret i una finestra generosa, sonava el clar de lluna de Beethoven en la seva millor expressivitat. Aquells dits formaven una història, un sentiment, i al fons del cel, en el qual predominava la negror, sorgien unes clarianes, uns núvols que quedaven il•luminats per una il•lusió indefinida. Aquell paisatge i aquella música embolcallaven el cor d’una noia amb cabells a l’alçada de l’espatlla i uns somnis esquerdats. Però feliç. Tota ella somreia i quedava meravellada per una melancolia delirant que l’embadocava. I pretenia fer volar, per moments, les esperances, tenia la sensació d’estar flotant en un mar d’innocència i d’amabilitat que mai havia estat capaç de percebre tan nítidament. Podia aconseguir desdir-se de tot i fer-se mestressa de la serenitat i la bondat. Era, en aquell moment, ningú. Un punt en una finestra, una ment dispersa, unes passes sense rastre, una taronja sense suc. Però dura poc, el paradís acostuma a durar poc. Els moments àlgids i apassionants són escassos, però per sort molt sentits i molt ben recordats.

Potser la vida només té sentit gràcies a moments d’aquest tipus, però, ben mirat, encara queden anys per corroborar-ho.

C'est comme un pianiste qui doit dire au revoir aux touches noires de son piano

C’est toujours comme ça. Faire une valise signifie devoir choisir ce que tu veux prendre avec toi. Mais une valise ne suffit pas pour mettre tout ce que tu aimes. Tu commences à penser et décides de mettre dans ton bagage tes vêtements et de jeter ceux qui ont un trou ou qui sont un peu vieux. Ensuite, tu prends les draps à couleurs et le coussin qui a été un cadeau de ton anniversaire et quelques chaussures. Mais tu réfléchisses et tu te rends compte que tu ne peux rien prendre de plus parce qu'il n'y a plus de place. Les gens doivent rester là, aussi la ville, ta petite chambre que tu as commencé a bien aimer, les expériences… rien de cela peut se mettre dans une valise. Et c'est à cet instant-là que tu te rends compte que tout ce que tu as, deviendra éphémère. Tout ce qui va rester de ta vie est la valise et les souvenirs.

Et, bien sûr, le sourire.

No sabem la sort que tenim fins que la perdem.

Es posà la mà al cor, lentament. Notava les palpitacions, però ja no existia aquell amor, havia desaparegut i havia deixat de respirar al mateix tempo que ella. Ho havia percebut i notat. Mirava al seu entorn i les fulles que queien dels arbres amb colors de tardor representaven aquella mort sobtada i amarga. No podia deixar de col•locar les mans sobre el seu pit mentre una llàgrima queia de la més profunda pena, una tristor extremadament arrelada que semblava que minvava si una mà li proporcionava escalfor. Deixà enrere la finestra per endinsar-se a la seva cambra, aquella que havien compartit durant aquells dos anys de casats, aquella bogeria impregnada en els llençols d’aquell llit i de la qual els quadres penjats a la paret havien estat testimonis. S’apropà a la tauleta de nit i obrí el calaix sense fer gairebé gens de soroll, com si pretengués que res destorbés aquella sensació tan clara que havia tingut. Mirà les seves fotografies en blanc i negre, aquell home ben plantat tocant el saxòfon, aquell teatre ple de gent. S’endinsava a la fotografia i es veia a ella d’espectadora, observant aquell regal, tocant la seva peça preferida. I sobtadament el “toc-toc” de la porta de l’entrada percudia a les seves orelles trencant aquell silenci absolut. I en acostar-s’hi, més d’una llàgrima queia morint al bell mig del passadís que portava al rebedor. El tacte amb el pany de la porta va ser suau, i el va giravoltar lentament, sense pressa. Veié aquells dos Guàrdia civils que li portaven una carta. No pogué mirar-los a la cara, els prengué de les mans el que era seu i tornà a tancar la porta. S’assegué al sofà i obrí el sobre. A partir d’aquell moment es prometé no tornar a plorar i ser forta. Forta com el la bala que havia matat el seu marit al front de guerra. Tiraria endavant amb la seva filla. Però això si, res tornaria a ser com abans.