Començava un dia assolellat que a mig matí s’enfosquia per deixar pas a uns núvols que semblaven ogres, grans gegants que volien menjar-se l’energia d’un sol espatarrant que decidiria finalment amagar-se. Una rosella que deixava anar els pètals perquè el vent se’ls endugués i donés color a un dia negre. Era un vermell pujat que semblava donar un toc d’alegria. Però plovia i la gent anava encongida sota paraigües de colors blaus, vermells, taronges i caquis. No semblava que la pluja aturés cap mena de camí vital, ni que empetitís les sensacions. I en una aula de l’escola de música, amb un piano de paret i una finestra generosa, sonava el clar de lluna de Beethoven en la seva millor expressivitat. Aquells dits formaven una història, un sentiment, i al fons del cel, en el qual predominava la negror, sorgien unes clarianes, uns núvols que quedaven il•luminats per una il•lusió indefinida. Aquell paisatge i aquella música embolcallaven el cor d’una noia amb cabells a l’alçada de l’espatlla i uns somnis esquerdats. Però feliç. Tota ella somreia i quedava meravellada per una melancolia delirant que l’embadocava. I pretenia fer volar, per moments, les esperances, tenia la sensació d’estar flotant en un mar d’innocència i d’amabilitat que mai havia estat capaç de percebre tan nítidament. Podia aconseguir desdir-se de tot i fer-se mestressa de la serenitat i la bondat. Era, en aquell moment, ningú. Un punt en una finestra, una ment dispersa, unes passes sense rastre, una taronja sense suc. Però dura poc, el paradís acostuma a durar poc. Els moments àlgids i apassionants són escassos, però per sort molt sentits i molt ben recordats.
Potser la vida només té sentit gràcies a moments d’aquest tipus, però, ben mirat, encara queden anys per corroborar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada