i qui diu que la Solitud no és capaç de somriure?

Avui m'han dit que deixes de ser dependent de l’amor quan a més d’abraçar-lo a ell, també aprens a abraçar la solitud. Per què la tenim tan mal vista? Per què quan pensem en la paraula ‘solitud’ ens recorda quelcom negatiu? Per què moltes parelles quan se separen necessiten tornar a estar amb algú evitant quedar-se massa temps sols? Sí, benvinguts al món dels covards. Tenim por de la solitud i per no voler quedar-nos a soles amb ella ens aferrem a la hipocresia. No m’agrada generalitzar, perquè conec excepcions. Però, i si aprenguéssim a estimar la solitud? Segurament això això seria el primer pas a fer per a estimar-nos a nosaltres mateixos, per a ser fidels als nostres principis i no a aquells imposats per la societat. Potser així no ens perdríem, no viuríem sabent que som uns desconeguts. Potser podríem arribar a aproximar-nos a saber quins són els nostres defectes i quines són les nostres virtuts, què ens fa por i què ens fa forts. No us pica la curiositat de saber com i per què sou com sou?

Vosaltres escolliu.