i sigueu feliços i mengeu anissos

A vegades em miro les mans i veig que tremolen i penso: -de què tremolen? Tenen por? Potser tenen fred? Estan inquietes?. Però les mans són les guies, les artistes; les que pinten, les que escriuen i les que toquen. Manegen la vida com si es tractés d’una gran massa de fang que toca modelar segons el teu gust, obligacions o impulsos escollits d’entre una multitud. I són juganeres a més no poder, i viuen i volen i creen. Si ens faltessin les mans el món cauria en un forat fosc sense cap mena de sentit, mancat totalment de la creativitat que ens distingeix i que ens dóna el toc característic, el que anomenen la cirereta del pastís. Quin sentit té un pastís sense un bon acabat, sigui amb una cirereta o un bombó de xocolata suculent? Us puc assegurar que res. I a més les mans decoren el pastís amb nata muntada, donen color a la inseguretat deixant-la així amb careta de pallasso d’aquells que riuen i tiren aigua per una flor que porten penjada a la jaqueta de coloraines. Tot és vida i color i flors violetes. Potser és una utopia tot plegat, potser us podrà sonar massa enfarfegat, però després de menjar un pastís no trobeu que us pesa a l’estomac? És el pes de l’alegria i del plaer. Eviteu fer règim.

Regust amargant generat pel polsim del record

No sabia com encarar-se a aquella nova realitat. Les bombes assetjaven el present establint com a sinònim de futur, la impossibilitat. La felicitat esdevindria el seu amor platònic a partir d’ara. No tenien ni un plat a taula, per no dir que no tenien taula. Aquell nen, d’ulls menuts i llavis inflats, observava els vols dels avions carregats d'artilleria com qui observa els ocells que retornen en temps de primavera després d’haver passat un hivern en un país llunyà. Però aquests ocells portaven destrucció i devastació; i a més a més incomprensió en la ment d’aquesta criatura. Com es pot arribar a extrems tan abismals? Potser cal entendre que hi ha ments perverses que anhelen tot el què es desdiu d’una bona acció, potser cal tancar els ulls i esperar que allò esdevingui un mal record d’aquells que s’enterren en pous sota terra. Segurament sigui aquesta la solució imprescindible si es vol sobreviure després d’una fatalitat d’aquestes característiques. Però allò cicatritzarà aquella vida innocent i la cicatriu prendrà forma d’enyorança i de por embolcallada per plors de quitrà.
Aquella experiència no podrà passar desapercebuda, i per això aquell nen, ara de setanta set anys, encara plorarà alguna llàgrima d’infantesa.

Últim esprint acompanyat de la millor companyia: la primavera.

La primavera comporta sentir-se com el polen, amunt i avall, et podries perfectament identificar amb una baldufa. Això també comporta marejos i canvis d'humor; però la culpable no deixa de ser la primavera. Això significa que ja ens dirigim a les acaballes d'un curs, el qual podriem qualificar d'ésser caracteritzat per un exegerat augment d'intents de repetir-nos interiorment: ens en sortirem. Tothom anhela convertir-se en polen -i ara sense parlar metafòricament- per volar lluny de les obligacions i de les pressions, però per desgràcia no en podem defugir. Tot i així, no deixa de ser primavera, una estació que altera la sang, que dibuixa somriures gratuïtament. I l'amor desencadena sensacions i fa ballar la raó d'un cantó a l'altre, ben bé com si es tractés d'un vals vienés. Deixem-nos estar de romanços, doncs, i anem a fer estiraments per tal de no lesionar-nos a l'hora de fer aquesta última marató, que de ben segur que com a premi oferirà el millor estiu de les nostres vides.

Roses endolcides

Tanco els ulls i puc visualitzar l’univers. Ple d’estrelles infinites i planetes possiblement inexistents; i el veig. Sento que hi sóc tan sols tancant els ulls. Podent entreveure un univers, que al cap i a la fi tindrà forma de destí embolcallat per vibracions diverses. I aquestes vibracions són les que has de construir tu mateix. Aquí és quan entra en escena el positivisme que ha d’aconseguir entelar els vidres de l’amargura per tal de poder-hi escriure a sobre: he vençut. Així doncs es posarà fi a la situació. I sí, és cert allò de dos passos endavant i un enrere i precisament és això el què fa avançar. I de sobte, inesperadament, apareix una Rosa que s’obre en pètals i que dóna la flaire d’un nou ambient, que ofereix la proposta de seguir sent qui ets i que t’assegura que desitjant amb molta força... s’obté. Tancaré els ulls i respiraré profund somrient per sota el nas i pensant en la sort que tinc i que tindré.

I si es comença pel final?

Ja hi som. Sempre he pensat que abans de llegir un llibre n'has de llegir la frase final, la qual cosa el pot aconseguir fer més interessant; a vegades això n'espatlla el contigut, però a vegades el millora donant el polsim d'intriga. Però això no és un final, és un principi. I els principis a vegades són difícils de dur a terme perquè significa afrontar-se a una pàgina en blanc. Però tot és qüestió d'agafar-hi el "truquillo". Aquest blog no deixa de ser un altre possible univers.