Començant la caiguda lliure

Tens el cor tan ple d’estimació que l’emoció t’acaba vessant pels ulls, en forma de llàgrimes. Unes llàgrimes que no són salades, sinó que expliquen una història que els records s’han encarregat de gravar minuciosament a la teva ment. És el nus a mitja gola que indica que, per uns moments, estàs revivint a flor de pell la primavera d’aquests anys viscuts plegats. Sembla que, amb els temps, hagis d’haver après a passar etapes, però no és així perquè en cada etapa els protagonistes abracen diferent, riuen diferent i t’estimen diferent. I quan ets conscient que arribes a la vora d’aquell buit, t'agafa una barreja de por i melancolia. Saps que et tocarà saltar en un moment o altre, però, en el fons, acabes agraint que hagis de saltar, perquè això significa que has arribat molt amunt, que ho has exprimit, que has tingut la grandíssima sort de viure-ho. 

l'Afrique

La xocolatina de benvinguda va semblar la porta d’entrada a un altre món. Un món de colors vius i de ritmes de maraques i djembes, on les injustícies socials d’una cultura tan càlida semblaven quedar enterrades sota una música que donava vida fins i tot a les parets del teatre. Allà tot bellugava, tothom somreia, els moviments de la noia que acompanyava el cantant repassaven els ritmes utilitzant les espatlles, els malucs, els peus, el cap i les trenes del cabell. El seu cos fluïa al ritme de la seva manera d’entendre la vida, igual que el dels músics, que seguien amb gran  expressivitat la veu mig esquerdada d’aquell albí repudiat del seu país. Tot i la seva pell blanquinosa, la sang corria igual d’alegre per les seves venes. Aquella música ho deia tot, explicava amb ritmes la seva cultura, i ho abraçava tot. I jo, amb les mans amunt i movent els malucs, amb els ulls mirant al sostre i conscient del què estava vivint, desapareixia per uns moments de la quotidianitat per submergir-me a una felicitat indescriptible.

per molts anys més!

El temps s'escola. El dia comença a plorar estrelles fugaces que toquen l’acordió. Però la millor, tu. La teva música fa ballar mil valsos als sentiments i els pinta de color verd i marró, color natura. Des de la ciutat comptal puc notar cada una de les notes i els acords que desprèn la teva música i que, al cap i a la fi, et descriu tan bé. Una música passatgera, però penetrant. Una música animada, però profunda i que sempre, per lluny que la percebis, està amb tu. Aquella música que s‘escola per qualsevol regional exprés que surti de Girona en direcció Barcelona o que es converteix en bombolles d’aigua que arriben en forma d’onada i so salat a les costes barcelonines. És quan aquella música enderroca qualsevol frontera –la de la distància, la de l‘enyor– que la peça que has interpretat es pot titular, sense cap mena de dubte, "amistat".

cursa d'obstacles

I això com es deia? Oh, no me’n recordo. Ui, no...em sembla que no ho sé fer. Tinc un garbuix d’idees al cap. Em sento perdut. Ai, per què no recordo com com es deia? Ahir ho sabia i ara ja no. Millor feu-me ser l’últim. Ah, si, si! Jo ho sé dir! A veure, digues. Mmm...ah no, ara no me’n recordo. Doncs tornem-hi, vinga. Jolin! Senyoreta, li pots dir a la frustració que pari de donar-me puntades de peu?

la vida és bonica, però, de vegades, complicada

Sí, tenia la mania de perdre’s. No pels carrers, ni per la platja, ni pels passadissos de l’escola. Perdre’s en ell mateix. La tristor, de vegades, es feia tan real que les parets del seu pis ploraven humitats i el seu esperit nafrat es deixava endur per marees incontrolables. El seu cos deixava d’existir i la seva ment cavava solcs tan profunds que la raó tardava dies a poder construir els ponts adequats per poder-los travessar i evitar caure-hi i no poder-ne sortir. El dia es componia d'una orquestra d’instruments desafinats, de cantants que feien galls i d'un director que s’equivocava a l’hora de portar el compàs. No hi havia gairebé res que sortís del dret, era ben bé com passar-se el dia fent la vertical. La sang li acabava pujant al cap de mala manera, tant que semblava perdre el nord. I el sud i l’est i l’oest. Tot ell era una brúixola embogida. Però tenia la certesa que, tan bon punt es posés a dormir, somiaria i l'endemà obriria els ulls pensant que la vida, tot i ser complicada, era bonica.   

Aigua neu

Agafo un grapat de neu. Puc notar perfectament la fredor que desprèn i en qüestió de segons, sense gairebé haver tingut temps de percebre-la, passa a estat líquid i desapareix d’entre els meus dits per caure al buit, a terra. No puc controlar que aquella neu se’m faci fonedissa i sense dilacions, s’esmuny. Torno a agafar-ne un altre grapat per intentar ser conscient del procés, per poder assaborir-lo una mica més. Però igual de ràpid que abans, o fins i tot més, la neu es fa aigua i rellisca pels forats que troba entre els dits de la meva mà. Al cap de cinc minuts, només queda un puny mig tancat i una sensació de fred que em fa posar la pell de gallina. Per últim cop, ara ja per tossuderia, intento repetir-ho. Dirigeixo la meva mà al terra per enxampar una bona bola de neu, aquesta vegada més grossa, i m’incorporo sense deixar de clavar els ulls a la meva mà dreta. El sol fa la seva feina i esborra el rastre de neu, aquest cop més lentament. Potser perquè he après a desxifrar-ne cada una de les etapes, potser perquè en conec el final, potser perquè he après a perdre la noció del temps. Però, tot i això, segueixo sense poder controlar que la neu mori per néixer en forma d'aigua...

Aprenent a llegir

Es llepà els dits per poder passar la penúltima pàgina d’aquell llibre. Havia perdut completament la consciència del fet d’inspirar i expirar, vaja, de respirar. Les paraules que hi apareixien xocaven al seu cervell convertides en onades de frases que produïen una espuma blanquinosa. Un paisatge feréstec, ple de contradiccions. L’existència de frases curtes, punyents, i de frases llargues, que semblava que acaronessin el lector, convertien aquella novel·la en una mena d’addicció fugissera. La vida s'hi presentava com un plat fred, gustós, però, de vegades, salpebrat amb crueltat. També hi trobaves la possible identificació amb alguns personatges i l'acabament perfecte d’un munt de peces que aconseguien encaixar a la perfecció i que es mostraven infinites. L’Ombra del vent és un llibre que, sens dubte, recomano.

El cor li suava. Les mans li bategaven a cent per hora. Només tenia una cosa en ment: aconseguir entortolligar els passos necessaris per arribar fins a la porta de sortida. Sí, l’estimava massa com per no fugir.

i es fongué

Era com si s’hagués empassat una nou i li hagués quedat a mitja gola. L’estómac feia un concert de moviments estrepitosos. I els seus ulls van quedar glaçats mirant en un punt de l’habitació, l’únic que tenia llum: la flama de l’espelma. I així, el temps s’escolà, fins al punt en què aquella flama va perdre’s en la cera bullent que havia anat creant una muntanya rugosa sobre la taula.

desig sens fi

Parlo per vosaltres. Per aquells enamorats d’una dona impossible: la utopia. És bella, encisadora, toca la millor música, diu les millors paraules, acluca els ulls de la manera més sensual possible. Us ha ullprès des del primer dia que la vau veure i no pareu de tenir-la en ment. Us pensàveu que aquesta bogeria, que heu acabat aprenent a dominar, seria efímera. Però, un dia, abans d’anar a dormir, feu recompte dels dies que fa que ella és el vostre al·licient, l’aigua que beveu. Anys...ja fa anys. I feu l’últim pestanyeig del dia pensant que, per anys que faci, la seguiu estimant com el primer dia.

Potser, en certa manera, us puc arribar a entendre.