És aquell nen, pell tendre i ulls nous, quan agafa amb força la mà càlida de la seva mare.

És aquella noia, cabells arrissats i pits petits, quan es tanquen les portes de la sala d'operacions.

És aquell noi, mans raspades i llavis molsuts, quan toca el piano mirant la foto que hi ha sobre.

És aquell senyor, ulls caiguts i galtes arrugades, quan camina fins arribar al balcó del mediterrani.

És aquell sentiment de pèrdua, provinent de l'estómac, d'enyor esgarrifant, de dolor profund.
Jacques Brel, interpretant aquesta cançó, és vida en estat pur. 

Cold weather is knocking at your door

Escolto Jazz. I a la tardor ja se li posa vermell el nas, que de tan en tan li raja. Els troncs de fusta tenen ganes de ser consumits per donar ambient a la casa de pagès vestida de parets de pedra freda interminables. Amb la llar de foc tot agafa un color taronjós, els objectes tenen una ombra que dansa al ritme d'aquesta bateria jazzística, un ritme lent, però entendrit, sensual, fogós. Obres aquell llibre, el de la tapa verdosa, amb un títol que té les lletres d'un color escandalós. I no decideixes parar de llegir, fins que així ho desitjen les teves parpelles, que, al ritme del cansament, es desmaien i cauen per propi pes.

La filosofia del pastís

I a ell el veus somriure. A ella, abraçar-te. A ell a trucar-te dient-te que ho ha aconseguit. És ben bé com fer un pastís. De vegades cal ser la base de galeta, lligada gràcies a la mantega, que ajuda a fer que el pastís quedi ben sustentat. Segons com cal posar-hi més galeta, i segons com menys, depèn. Això, si no acabes d'estar al cent per cent, pot desgastar, perquè has d'abocar força quantitat perquè l'altra persona estigui bé, però no dimiteixes, ho fas perquè et reconforta, et fa feliç. De vegades, és qüestió de ser les calories que porta la nata, ingredient bàsic del pastís, és a dir, les abraçades, el llenguatge corporal el "ei, sóc aquí". I, de vegades, pots ser la cirereta del pastís, un consell en el moment adequat, una mirada...en definitiva, el toc que fa que l'altre persona s'adoni que no tot és blanc o negre, que un problema té mil cares, fins i tot en té de somrients. Admiro la gent que segueix la filosofia del pastís i, a més a més, és capaç de fer-hi una bona queixelada i assaborir-la.

i es va girar la truita

Anava vestida de qualsevol manera, aquell dia. S’havia llevat com sempre amb un coet al cul, havia esmorzat un iogurt i quatre galetes, havia agafat els apunts que havia deixat preparats el dia anterior sobre de la taula del seu despatx i els havia posat a la motxilla de pell que li feia olor de camell de l’Àfrica. I, tot i la pressa que tenia, no va oblidar-se de saludar el seu company de pis, un noi molt atent que somreia amb la més mínima cosa que li deies.  Plaf! Va baixar les escales de tres en tres i va posar-se a caminar a pas accelerat, mentre notava que els cabells del clatell se li humitejaven de suor. En un acte reflex, va obrir la butxaca petita de davant de la motxilla i va treure’n la goma negre que hi tenia i es va fer un monyo mig desmuntat que aguantaria, amb una mica de sort, fins a arribar a la universitat. Va entrar a classe i es va asseure a primera fila, que és on sempre hi havia lloc si feia deu minuts tard. Quan es va acabar la classe, va anar cap a la biblioteca i es va asseure en un dels ordinador que hi havia lliures per fer feina que tenia enrederida. Al cap d’una estona li va entrar la necessitat imperiosa d’anar al lavabo, així que sense pensar-s’ho dues vegades, va travessar la plantació d’ordinadors i es i es va dirigir al lavabo. Mentre es rentava les mans, mirant el gra que li havia sortit al mig del front, poc es pensava que en arribar a l’ordinador on estava instal·lada, es trobaria la motxilla oberta i sense la cartera. Però què coi vol dir això? Estressada, va mirar a dreta i esquerra i va veure que els dos ordinadors estaven desocupats. A qui podia preguntar si havia vist alguna cosa? Va anar a secretaria allà preguntà si havien vist algú sospitós o si havien trobat alguna cartera blava amb cremallera blanca. No ho entenia, però com podia haver passat? Portava cinc anys estudiant en aquell campus i mai li havia passat una cosa semblant. Quina ràbia! L’endemà ho tornà a preguntar i el dia següent també. I com que no en treia l’entrellat, va haver d’acabar anant a denunciar-ho a la policia i a començar a fer els tràmits per a refer tots els carnets que li havien volat.

Al cap d’uns dies del petit robatori, van trucar al timbre de casa seva. Eren les 9 del matí i ella just havia tornat d'anar a córrer. Hola, ets la Vinyet Torres? Un noi força més alt que ella i amb un estil de vestir tirant a skater, tenia entre les mans la seva cartera. Oh, has trobat la meva cartera? On? Ell, avergonyit, li ho va confessar. No sabia com fer-ho, no sabia on vivies, però volia conèixer-te. Vaig pensar que robant-te la cartera, podria esbrinar on vivies, com erets. Les carteres poden dir molt de com és una persona. Ella, després de fer una mirada incrèdula, li va clavar una bufetada. Tot i això, acte seguit, ell agafant-li la mà i dient-li a cau d’orella que estava molt graciosa a la foto que tenia d’ella amb nas de pallasso a la cartera, li va fer un petó. Ara, més que la cartera, li havia robat el cor.

Posa'm Frank Sinatra, si us plau

La biblioteca de la universitat està a vessar de gent, amb prou feines hi ha ordinadors lliures. I per ensordir el soroll insistent dels teclats estressats, de les lletres que queden impregnades en una pantalla com per obligació, em poso a tot volum Frank Sinatra com a música de fons. Tot i això, sembla que una nova veu s’hagi infintrat en el seu All of me, una mena de xivarri d’estudiants esmaperduts pel futur que els espera i que xerren pels descosits.  I d’entre aquest munt de sorolls i distraccions diverses, sembla que la meva ment està en un univers paral·lel, sense tenir els sentits gaire alerta i amb pensaments descarrilats. Sembla que dins de la meva ment hi ploguin sentiments arrissats i idees descabellades, i hi llampeguin sensacions de descol·locació. I tu, entre aquest munt d’obstacles, que tot i ser-hi no m’impedeixen visualitzar-te. M’apareixes com una història simpàtica que té un regust agredolç. Frank Sinatra em fa sentir i recordar tot allò amb un toc d’ironia i de felicitat. Suposo que una mica és com un dia en què es posa a ploure a bots i a barrals i just al sortir t’adones que no portes paraigües i que t’has deixat les claus per tornar a entrar a casa a buscar-lo i, per tant, has de sortir. I que mentres t’assegures de si portes les claus o no, poses el peu en un bassal i pel carrer passa un cotxe que t’esquitxa de malucs en avall. Però, tot i això t’imagines la cançó de I’m singing in the rain i somrius i acabes gaudint i tot de la pluja!

Oda a la independència

Cavant núvols emblanquits,

aquells ulls apagats et cerquen,

com cada vesprada.

Busquen en tu l’estrella sempiterna

que foragitarà la clau mal posada

del pany dels mals endreços

i l’adreçarà al pany que porta al terrat,

on la basarda hi bufarà les espelmes

i a ulls clucs, demanarà de desig la llibertat.

Un abans i un després

Vaig començar a caminar, però aquest cop els passos eren més llargs perquè les cames m’havien crescut, igual que els peus i els pits. Feia deu anys que no hi havia anat. I aquest cop hi tornava feta una dona, diferent de quan hi havia anat agafada de la mà del meu avi. Però una cosa seguia intacte: la il·lusió, companya de viatge que mai s’ha divorciat de mi.
I acompanyada d’un dels amics més grans que tinc, vaig començar camí, ensenyant el passaport del somriure, amb què quan era petita passava la frontera de la civilització cap a la bella natura. Al cap d’uns quants passos, potser menys dels que vaig necessitar fa deu anys, vaig arribar al punt en què el terra i les parets es vestien d’un color vermellós, argila. I, al cap de res, hi arribàvem. L’ermita s’endinsava en la pedra i aquesta obria el teló a un paisatge encisador, que a cada segon que passava canviava de color, gràcies a la llum del sol. Sense necessitat de gaires paraules, vam observar com es feia fosc. I el temps desapareixia de les nostres vides. Respiràvem atemporalitat, besàvem la calma més profunda, abraçàvem la solitud fent-nos companyia. I enmig de parets que guarden mil secrets, en construíem de nous, ens posàvem la faixa a la cintura i fèiem castells d’idees, alguns que es tombaven, d’altres que sembla que segueixen drets. I fèiem brollar mil i una hipòtesi per intentar ser millors, menys egoistes i més honrats. I carregats amb les motxilles plenes de ganes de menjar-nos el món, que de bon matí s’amagava tímid sota la nuvolada, i amb les idees airejades, farcides amb la llum de les estrelles que van omplir-nos els somnis, fèiem gambades de baixada.

El món tornava a raptar-nos per fer-nos el seu esclau. Però el que no sabia era que, per dins, ja érem una mica més lliures.

absència

Tanco  els ulls i en aquell somni somric, les rialles conformen la banda sonora d’aquell moment esponjós, que flota per cada un dels cinc sentits. Però, de sobte, obro els ulls i les pupil·les em revelen el secret. Ja no hi ets, només et fas present dins meu. I estiro els braços com feia sempre, però ara no t’agafo, els meus braços i les puntes dels meus dits només acaricien l’aire que respiro i aquella abraçada no té lloc.

En aquell moment és quan una gota de pintura transparent, amb gust de sal, dibuixa la línia de tristesa que travessa la meva cara. 

Última parada: seient 45, fila 84.

Aquell arquet fregava les emocions més amagades a l’orella que pertanyia a aquell home assegut a la última fila d’aquell immens teatre. Ell sempre havia pensat que des d’allà la música arribava amb el volum adequat –ni massa estrident, ni exageradament suau com per no apreciar-ne els detalls- i l’orquestra ni s’adonava de la seva presència. Li agradava tot tipus de música, des del Mozart més clàssic, fins a l’Stravinsky més contemporani. Cada tipus d’obra i de compositor li recordava a un moment diferent de la seva vida. Fins i tot, la música era capaç de despertar-li moments que ni recordava, d’aquells que havia viscut en el seu moment però que havia aparcat tan endins que no semblaven ni seus. D’alguna manera, estar assegut en aquella butaca era treure les teranyines que s’havien acumulat al cor i viure amb la intensitat que desitjava aquells instants que tenia ja enterrats. Abans de tancar la porta de casa, s’assegurava de portar a la butxaca un mocador per si havia de silenciar la tos que li agafava, de vegades, sense previ avís. Durant un temps va poder controlar-ne les regnes, però un hivern exageradament fred a Viena, va adonar-se que cada vegada la tos amarga apareixia amb més freqüència. Això el neguitejava. Aquella tos no podia fer-se present mentre escoltava aquella música. De cap manera. Però un bon dia la tos li va jugar una mala passada. Era el mes de gener i restava assegut com gairebé cada dijous al vespre a la butaca d’aquell teatre. I mentre l’orquestra feia un silenci sepulcral per deixar interpretar la cadència al pianista solista, tossí com si hagués de treure el fetge per la boca. El director abaixà el braç i deixà la mà morta amb la batuta movent-se al ritme d’aquesta. Girà la cara i amb els ulls com ametlles per intentar trobar l’individu que havia emès aquell soroll d’entre la foscor del teatre buit, veié que uns ulls ploraven vergonya. El director cridà: - qui hi ha? Perdoni, però està prohibit assistir als assajos de l’orquestra, faci el favor de marxar. Així com sentí aquestes paraules, marxà per les escales que duien a aquella porta secreta que havia  descobert feia ja vora quatre anys i que l’havien permès accedir al teatre. Però sabia que aquella seria la última vegada que les baixaria. L’havien enganxat entrant als assajos, però, a més a més, el càncer de pulmó no tardaria a emportar-se’l. Moriria pobre, però ric d’esperit i feliç.

Ressaca

Un bon dia no el feia, precisament. S’aixecà amb més lleganyes del normal i amb el cap  retronant com un exèrcit de tambors seguint ritmes divergents. Definitivament tenia ressaca. Però ressaca de principis morals. Semblava que li hagués caigut un cubell d’idees fredes sobre el cap. I asseguda sobre del llit, mirant l’armari impetuós que tenia al davant, havia de decidir què es posaria, avui. Es vestí amb poc gust. Va arribar l’hora d’anar-se a rentar la cara, tot un espectacle. La seva cara semblava un mapa, un camp de golf despullat d’herba. Però, dins la grisor en la qual es trobava la seva ment, va poder pensar una idea genial: maquillar-se. Necessitava color, així que res de només difuminar-se amb un color gris l’ull com feia cada dia, sinó que va començar a treure del seu necesser un pintallavis vermell, un eyeliner negre i el que calgués. Després d’haver-se empolsat de colors, semblava tenir més expressió, tot i que la ment seguia ordint pensaments extravagants, d’aquells que no porten enlloc. Però no podia aturar-la, havia posat cinquena. Tot seguit, va omplir-se el bol de kellogs, va decidir que se’ls menjaria el més ràpid possible –sempre havia pensat que invertir temps en menjar era de les coses més inútils- i sortiria al carrer. Però abans, faria un cop de cap. En el procés d’agafar el pany de la porta, obrir-la i deixar-la tancar amb un cop sec que semblava que fes trontollar tot l'edifici, amagaria la ment al traster i es limitaria a viure el dia per mitjà d’impulsos -racionals i irracionals, tan era. Potser aquesta seria la manera de fer el primer pas.