Tocar més enllà del cel

Agafo un glaçó amb una mà i el subjecto ben fort. Sento un fred que sembla que em traspassi la pell i el cor em batega a mil per hora. La meva glotis sembla que vulgui revelar-se per mitjà d’un crit silenciat per la sensació de fredor que se m’arrapa al cos. Els pèls se’m posen de punta i la respiració se m’accelera, però somric. Estic viva. Com mai. I en aquell moment tanco els ulls i veig aquella muntanya coberta per núvols d’un gris escarransit, que ni és blanc ni és negre. I contradictòriament, et sents gran pel fet de veure’t tan petita. I tens a davant teu el quadre més bonic de tots, un quadre que mai estarà a subhasta, un quadre irrepetible que només tu tens el privilegi d’estar gaudint. Art fugaç, el més intens. I puges amunt, trepitjant pedres que juguen a ser obstacles juganers que et pessigollegen les sabates i et fan trotar l’emoció, i flors de colors tant dolços, com àcids. I, sense adonar-te’n, fas uns quants passos més i hi arribes. Arribes al cim. I un cop allà -aquest és el moment del glaçó entre les mans, el moment del crit silenciat- segueixes pujant. 

Pròxima sortida, a la dreta

Quedo abraçada per multitud de colors. Aquell record em fa pensar que la vida és fugaç, que aquella dolçor quan miro aquella persona, s’ha esvaït. Així, perquè si. Aquelles notes accelerades del piano em xiuxiuegen una veritat categòrica: l’he deixat d’estimar. Malgrat això, és innegable que aquell sentiment va ser fort perquè va poder cabre en una cançó, en unes notes infinites d’un teclat finit. Torno a gustejar aquell sentiment, però ara vist des de la llunyania, vist com una ombra que es passeja amb els peus molls, deixant les petjades marcades al terra que quan faci sol s’eixugaran. Agafaré un got d’aigua i beuré l’últim glop d’aire abans de tancar per darrer cop el pestanyeig encuriosit del record.

Pau

Avui prendré la lluna i la pal·lidesa se m’arraparà a la pell i la descolorirà. Els porus del meu cos respiraran aires de nit, embadalits per la llum incandescent d’una lluna que tot ho relativitza. La meva mirada s’endinsarà en el bosc d’estrelles i escopirà les pors i les inseguretats per deixar-me arribar, passant per un caos de sentiments i de malsons no resolts, al meu univers interior. Pau, quin nom tan bonic que tens.

Deixeu-vos encisar per ella.

la lluna la pruna

Aquella nena de pell pàl·lida,

agafava, com cada nit, la manta

de silenci i de llum blanquinosa

i folrava Palafrugell, Calella i Llafranc

de cuques de llum i aires humits i frescos.

I feia alterar el mar que es descabellava

i removia les barques dels pescadors

recollits en cases del color

de l’espuma d’aquell mar esfereït.

I al matí, el sol fonia el llum del far

i despertava els pescadors

que sortien a plena mar, calmada ja,

gràcies a la cançó de bressol que, a l'albada,

els cantava la nena de pell pàl·lida.

Vida

Feia temps que no em sentia així. Un aire apaivagat per les parets fredes d’una casa feta de pedra s’escolava per sota de la meva roba i em despullava a poc a poc. El botó dels pantalons es desfeia i feia relliscar aquesta peça de roba per les meves cames d’una manera tan delicada que era gairebé imperceptible. Els mitjons, a poc a poc, també queien i la camisa s’anava descordant a un pas lent, dolç, per acabar anant a parar al terra, al costat del llit. La goma que subjectava els meus cabells en forma de cua es deixava caure per uns cabells suaus i espessos. Jo estava entregada a la melodia d’una música que m’entrava pels porus de la pell, vestint-me d’una màgia i una aflicció que seguia un compàs indeterminat, el compàs de la vida. El compàs d’un moment perdut en un racó de món, un moment atemporal, empassat pel rellotge que havia deixat de funcionar des que havia començat aquest instant. I les meves mans fredoses quedaven ensinistrades per les línies incolores que creaven aquelles notes, aquells instruments. Semblava que de sobte, hagués sorgit un nou temps en aquella habitació...el meu temps. El temps del meu cor.

I restant quieta, estirada en un llit, havia estat capaç d’enlairar-me, de caure, d’aixecar-me i, bàsicament, de viure.

Una olor freda com el glaç determinava els minuts que rodolaven com rodes engreixades d’una camioneta antiga. El soroll espaordidor d’aquell motor, provinent d’aquell carrer on hi plovia, frisava per esdevenir eco entre dues valls fosques i embolcallar-nos en una sonoritat fervorosa. I em miraves, a través del vidre esquerdat, acariciant-me les emocions. Dins les clavegueres queien mil llàgrimes, de felicitat i desesperació, d’alegria i tristesa, menys la teva, eixuta per l’estrall d’un sentiment massa fort. I jo sentia com si a dins meu hi tingués lloc un duel entre dues abelles que lluitaven per aconseguir la mel que corria per les teves venes. Una mel que es sobrenomenava “record” i que donava color a les nits pàl·lides que penetraven per les parets d’aquell pis.

I tu, m'observaves des del balcó. De fet, no estaves tan lluny.

compàs 3/4

I a cau d’orella em va dir:

- t’has trobat mai amb una acumulació de dies que semblen no tenir cap projecció i et fan perdre el rumb? Que no estàs bé, però tampoc estàs malament? Que hi ha petits (o potser grans) dubtes que mai t’havien sorgit i que, de sobte, t’impedeixen dormir perquè necessites respostes d’immediat? O que a l’estirar-te al llit, a l’hora de dormir, en lloc de pensar en què toca fer demà, penses en aquell moment concret que et va omplir el cor i així una nit, i una altra? O moments de voler fugir del batibull de gent per endinsar-te en un món del qual només ets qui té la clau per entrar-ne i sortir-ne quan més ho necessites? I sentir-te’n plenament satisfet, de tenir un racó dins teu, on només hi ets tu?

Jo, acariciant-li l'orella, vaig somriure. Tot seguit, vaig tapar-me amb el llençol i la vaig abraçar tot tancant els ulls.

I abans d’anar a dormir, tirarem els pensaments per la borda.

Era tot un ritual. Agafava el seu raspall de dents del pot on acostumava a haver-n’hi uns tres – el seu era el violeta- i d’un altre pot agafava la pasta de dents. Premia amb força la part superior de l’envàs i col·locava, sigil·losament, la pasta de dents al raspall. I llavors començava el ritual de rentar-se les dents. Era una cerimònia, podríem dir, que conjugava totes les reflexions del dia en passat i en feia un balanç. De fet, venia a ser un cara a cara amb ella mateixa, un moment en el qual la veritat en el seu rostre es mostrava nua davant del mirall. Ja tenia la ratlla dels ulls que s’havia fet amb l’eyeliner esborrada, el “coloret” ja s’havia fet fonedís i la cara era el perfecte reflex de l’esgotament. Hi ha gent que fa un balanç quan acaba l’any o qui ho prefereix fer cada dia. Ella ho feia cada dia en el moment en què es rentava les dents. Mentre duia a terme un moviment rotatori amb el raspall violeta, des dels queixals més amagats fins als ullals, pensava amb què havia topat durant el dia que li hagués aportat alguna cosa positiva.

Hi havia dies que la gent li deia a cau d’orella “transmets positivisme”, però a vegades resultava ser al revés, era ella qui quedava impregnada del positivisme dels demès. O hi havia dies que havia rigut desesperadament en una classe, ben bé una risoteràpia, o havia parlat amb algun amic amb el qual feia temps que no parlava; aquestes petites coses que t’alegren el dia desmesuradament, vaja. Però, hi havia vegades que un sol pensament li ocupava tot el ritual, fet que acostumava a ocórrer quan aquest era negatiu o, bàsicament, la preocupava. Quan arribava al punt en que la pasta de dents ja començava a ser massa poc consistent i la seva mescla amb la saliva esdevenia un bombolleig cada vegada més exagerat, arribava el moment de segellar aquell balanç. Havia d’anar a dormir amb la ment relaxada, ja que l’havia buidat de pensaments. Ja n’havia extret i après el que era necessari.

Ja ho diuen que no és bo emportar-se els pensaments o les preocupacions al llit. Per això en el moment d’esbandir-se les dents, llençava les preocupacions a la pica i se'n desfeia. I cap al llit.

I...acció!

Nuesa contra nuesa. Dos cossos en igualtat de condicions, enderrocant les barreres socials que s’ensumen només obrint la porta de casa per sortir al carrer. Passió desorbitada recoberta per uns llençols suats i amarats per les gotes de plaer que ragen per les galtes, els braços, les cames. Segons com, és tan sols hipocresia emmascarada per uns riures exagerats, provocats per un efímer contagi mutu d’emocions portades a l’extrem. Però també hi ha l’altra vessant, la de l’amor consumat. L’amor estès a tots els àmbits, seguint la pauta insubornable del donar-rebre. El llit esdevé un Liceu que acull una gran estrena, una òpera on s’acumulen totes les arts, tots els sentiments. S’obre el teló i es comença amb el teatre de les carícies i els petons endolcits que entendreixen la pell i tot seguit la música entra en joc. Els mil i un crescendos i diminuendos fan d’aquesta jugada un autèntic puzzle, on tot va encaixant, mica en mica. On hi ha aquells moments de forte, en els quals l’orquestra fa tutti i la percussió té un paper cabdal. I finalment, partint d’un piano per part de l’orquestra que va creixent i amb tots els actors a l’escenari, arriba el punt àlgid, el precipici del plaer. La cantant entra en escena i es col·loca, caminant a pas valent, davant dels altres actors i mirant al públic amb les mans esteses deixa anar amb una veu clara i potent un orgasme.

La dernière chanson, le dernier mot

Les rides marquaient une fatigue accumulée peu à peu depuis quatre-vingt-dix-huit ans. Elle avait perdu une fille et à son mari il y a deux ans. Toutefois, elle avait une santé en fer. Elle avait, donc, encore un petit peu d’énergie pour jouer le violoncelle et pouvoir exprimer ce qu’elle ne pouvait pas dire en mots. Elle a toujours dit que, même en étant très jeune, il y a avait des choses qu’elle ne pouvait pas dire qu’en jouant le violoncelle. Tout son sentiment – la tristesse, la joie, le bonheur- était versé sur ces notes qui avaient une harmonie parfaite. Son meilleur ami avait été, sans aucun doute, cet instrument à quatre cordes. Et l’archet le complément indispensable pour se balader par la vie en ayant la fierté d’avancer à pas sûr. Le bras droit apportait l’expression et le bras gauche était chargé de placer correctement les notes de la partition à l’oreille de ceux qui l’entendaient dans un bar, chez elle ou dans un des plus grands théâtres de Londres. La vie se terminait, mais elle pouvait avouer que sa vie n’aurait pas eu du sens sans lui…
Sans son violoncelle.