Bon vent i barca nova!

Tocava acomiadar-se d’una amiga un pèl traïdora. L’esperança havia estat servida de tota manera; escalfada en microones, congelada, bullida i fregida amb oli d’oliva del bo. Però curiosament mai acabava de ser ben digerida i provocava un mal de panxa insistent i desagradable que li amargava l’existència. Així doncs, tocava tancar aquest capítol capitanejat per una esperança que no existia i basar-se en propòsits reals, palpables, d’aquells que causen somriures intrèpids, creant així una felicitat a curt termini que et fa ser molt positiu a llarg termini. Un cop assolida aquesta fita, només cal riure’s d’un mateix quan trenca un plat, o quan, per equivocació, posa un colador a la nevera.

Es necessiten menys músculs per somriure que per estar trist o enfadat.

Silenci

Em va agafar la mà de forma sobtada i, mentre amb l’altra m’apartava els cabells de l’orella per permetre que el so entrés amb més precisió, em va dir:
- Un silenci ho explica tot, per ara. Explica el mal que m’han fet, explica els somriures que m’han arrencat per tal d’eixugar-me llàgrimes, o les abraçades que m’han fet per fer-me una mica més feliç. També explica les ganes que tinc de canviar el món, de donar la meva opinió i d’autosuperar-me. Potser un últim ingredient seria les ganes d’innundar-me de positivisme, cosa que va en crescendo. Ben mirat, ara és el moment de l’obra on toca fer un silenci de blanca, el qual pot ser tant important com milers de notes produint una de les millors melodies.

- Llavors, has decidit callar?
- A ningú li agrada callar. I ben mirat, poca gent calla, ja que parlen o expressen plorant, tocant el violí o pintant sobre una tela completament blanca, però parlen i expressen. Jo un silenci no el considero sinònim del verb callar, simplement consisteix a fer una pausa. Una petita o una gran pausa, segons et convingui.

Aquella sala habitada per aquelles dues persones quedava reduïda a un silenci de blanca. I després d’aquest silenci s’entreveia un tempo Allegro, ple de vitalitat.

Només pots entendre-ho tu, ningú més.

Bye bye, darling

Es va aixecar del llit i de sobte es posà la mà al front i s'adonà que suava nostàlgia. El cor s'accelerava i la ment només feia que estudiar la manera com poder retenir aquells records i mantenir-los vius, seguir-los vivint, vaja. Però el temps avança i, per sort o per desgràcia, no s'atura. En realitat no tot el que li havia passat era positiu, però la seguretat d'allò que és conegut sempre, sigui bo o dolent, reconforta. Havia de dir adéu a les estones a la terrassa amb un llibre de flaire antiga de Maria-Mercè Marçal, a sopars enmig d'una plaça a base d'amanida, a riures i plors que jugaven a cuit i amagar entre les pedres que basteixen l'edifici del conservatori de música, a un pis acollidor sense ascensor i a gent peculiar, admirada, estimada i odiada. Un còctel que té l'etiqueta de 2009-2010 i que no s'esborrarà perquè va ser escrita amb retolador permanent. Viurà aquests últims dies amb molta emoció, fent que això li permeti no penedir-se més endavant de no haver sabut viure amb prou força aquesta experiència.
Es va treure el pijama i es va vestir, i tot seguit es va asseure a la cadira blanca del menjador. Els seus dits tocaven el vidre fred d'un got que s'acosta vaals seus llavis, els quals gustejaven dos glops de melancolia. Deixà el got sobre la taula i es va dir:
- Ja el rentaré quan torni, no m'agradaria perdre el bus.

I així tancà la porta i es decidí a començar un dia rutinari que sap que enyorarà.

Guardarà aquelles serpentines de colors que apareixien momentàniament en pel·lícules en blanc i negre a la butxaca d'aquells texans amb olor a primavera fresca i florejada.