olorant felicitat

Sabeu... hi ha dies en què no saps ben bé perquè, però somrius. I hi ha dies en que en saps la raó. La raó avui ha estat ella. És un nou món i una nova visió, una nova rialla. Les llàgrimes rajaven de felicitat i feia temps que això no passava. Avui he fet de les braçades més emotives que recordava haver fet mai i els petits detalls han esdevingut cabdals per entendre què significa la vida. Són grans reptes que tu has de convertir en petits passos personals que et fan arribar lluny, increíblement lluny. I la clau de l'èxit resulta ser creure en tu mateixa.
És originalitat a tota regla, és algú que es desdiu de la quotidianitat i la vulgaritat. És dolçor combinada amb força vital. És vida. I sé que és de les mans que mai deixaré d'agafar. Em fa créixer com ho sap fer poca gent i m'ofereix cada dia la possibilitat de ser millor i d'estimar-me molt. Ella m'ha deixat clar el significat de la paraula estimació, la qual poca gent sap què significa realment. Ara ja és part de mi.

Avui, amb un cop d'aire estiuenc, la porta a la llum s'ha obert de bat a bat tot deixant una olor fresca a cada racó de la casa. I respiraré profund, una i altra vegada.

¿Quien eres?

Aquél individuo tropezaba más de dos veces en la misma piedra. Y volvía a tropezar, y otra vez y otra vez. Parecía que su vida iba cogida de la mano de la mala suerte que llevaba cara de buenos amigos. La suerte se convertía en una bella mujer hipócrita que hipnotizaba con su mirada pero que solo ofrecía engaño. Además parecía no existir. Pero se le aparecía en forma de ilusión y cada vez se esfumaba entre metas que se proponía y pequeños proyectos que parecían ir encaminados. Los empezaba y siempre había alguna cosa que impedía que salieran bien. Y al principio pensaba que lo bueno estaba por llegar. Los años, pero, le daban la razón al completo. Lo bueno a lo mejor no llegaría. Solo le faltaba por conocer a un amigo que otros ya tenían el honor de conocer: el positivismo. Sabía que si lo conocía su vida, por miserable que fuera, tomaría un rumbo diferente. Sonreiría porque sí, sin saber ni la razón por la cual lo estaría haciendo. Moriría sonriendo, sabiendo que había aprovechado la vida.

Todo el mundo debería cerrar los ojos un segundo y plantearse qué ha venido a hacer aquí.

Números vs lletres

Em commociona trobar gent que sé que val la pena. He arribat a la conclusió que hi ha poca gent capaç d’elevar-se un centímetre més del què està estipulat en aquest planeta. També he acceptat que els meus textos sovint són de difícil comprensió degut a la gran càrrega subjectiva que hi aplico i que per això quan algú es llegeix quelcom meu i s’hi pot identificar se sorprèn de com algú pot detallar la seva situació amb tanta exactitud. Però escriure no és resoldre un problema matemàtic. Escriure és inspiració, personalitat i un polsim de subjectivitat, la qual és variable depenent de com sigui cadascú personalment. Per això la literatura és tan rica i tan diversa i per aquesta raó jo sóc partidària de les lletres abans que dels números. Els números no ofereixen diferents resultats d’un mateix enunciat i per tant les perspectives es redueixen a una. La racionalitat regna en el món matemàtic i tot i que aquesta sigui imprescindible en la raça humana, considero que no hauria de ser pas la protagonista de les nostres vides. La lluita permanent entre números i lletres denota d’alguna manera la gran contrarietat en la qual es basa la nostra espècie. Així doncs Freud amb la seva teoria del "superjo", el "jo" i l’"allò" ja preveia el què designaria la nostra manera de fer. El "superjo" són els impulsos extremadament racionals que a vegades desemboquen a la infelicitat a causa de deixar insatisfets els nostres desitjos. L’antagonisme del "superjo" es veuria reflectit en l’"allò" el qual només es deixa endur per impulsos i desitjos sense aturador possible. Però el gran jutge i el gran equilibrador apareix en la idea de "jo". El "jo" és el què tot ésser humà anhela trobar. Jo diria, però, que no és possible trobar-ho perquè simbolitza la perfecció i aquesta no deixa de ser tan sols una idea. Com he dit al principi, aquí la subjectivitat té un paper cabdal. Per tant, la resposta a la nostra manera d’actuar cal buscar-la en un estira i arronsa que mai acabarà. Així som els humans.

Possiblement, el "jo" entre les matemàtiques i les lletres sigui la música ja que ella tan et permet endinsar-te en un mar d'expressió abstracta com en un mar de ritmes concrets i invariables. La música és la millor musa.