compàs 3/4

I a cau d’orella em va dir:

- t’has trobat mai amb una acumulació de dies que semblen no tenir cap projecció i et fan perdre el rumb? Que no estàs bé, però tampoc estàs malament? Que hi ha petits (o potser grans) dubtes que mai t’havien sorgit i que, de sobte, t’impedeixen dormir perquè necessites respostes d’immediat? O que a l’estirar-te al llit, a l’hora de dormir, en lloc de pensar en què toca fer demà, penses en aquell moment concret que et va omplir el cor i així una nit, i una altra? O moments de voler fugir del batibull de gent per endinsar-te en un món del qual només ets qui té la clau per entrar-ne i sortir-ne quan més ho necessites? I sentir-te’n plenament satisfet, de tenir un racó dins teu, on només hi ets tu?

Jo, acariciant-li l'orella, vaig somriure. Tot seguit, vaig tapar-me amb el llençol i la vaig abraçar tot tancant els ulls.

I abans d’anar a dormir, tirarem els pensaments per la borda.

Era tot un ritual. Agafava el seu raspall de dents del pot on acostumava a haver-n’hi uns tres – el seu era el violeta- i d’un altre pot agafava la pasta de dents. Premia amb força la part superior de l’envàs i col·locava, sigil·losament, la pasta de dents al raspall. I llavors començava el ritual de rentar-se les dents. Era una cerimònia, podríem dir, que conjugava totes les reflexions del dia en passat i en feia un balanç. De fet, venia a ser un cara a cara amb ella mateixa, un moment en el qual la veritat en el seu rostre es mostrava nua davant del mirall. Ja tenia la ratlla dels ulls que s’havia fet amb l’eyeliner esborrada, el “coloret” ja s’havia fet fonedís i la cara era el perfecte reflex de l’esgotament. Hi ha gent que fa un balanç quan acaba l’any o qui ho prefereix fer cada dia. Ella ho feia cada dia en el moment en què es rentava les dents. Mentre duia a terme un moviment rotatori amb el raspall violeta, des dels queixals més amagats fins als ullals, pensava amb què havia topat durant el dia que li hagués aportat alguna cosa positiva.

Hi havia dies que la gent li deia a cau d’orella “transmets positivisme”, però a vegades resultava ser al revés, era ella qui quedava impregnada del positivisme dels demès. O hi havia dies que havia rigut desesperadament en una classe, ben bé una risoteràpia, o havia parlat amb algun amic amb el qual feia temps que no parlava; aquestes petites coses que t’alegren el dia desmesuradament, vaja. Però, hi havia vegades que un sol pensament li ocupava tot el ritual, fet que acostumava a ocórrer quan aquest era negatiu o, bàsicament, la preocupava. Quan arribava al punt en que la pasta de dents ja començava a ser massa poc consistent i la seva mescla amb la saliva esdevenia un bombolleig cada vegada més exagerat, arribava el moment de segellar aquell balanç. Havia d’anar a dormir amb la ment relaxada, ja que l’havia buidat de pensaments. Ja n’havia extret i après el que era necessari.

Ja ho diuen que no és bo emportar-se els pensaments o les preocupacions al llit. Per això en el moment d’esbandir-se les dents, llençava les preocupacions a la pica i se'n desfeia. I cap al llit.

I...acció!

Nuesa contra nuesa. Dos cossos en igualtat de condicions, enderrocant les barreres socials que s’ensumen només obrint la porta de casa per sortir al carrer. Passió desorbitada recoberta per uns llençols suats i amarats per les gotes de plaer que ragen per les galtes, els braços, les cames. Segons com, és tan sols hipocresia emmascarada per uns riures exagerats, provocats per un efímer contagi mutu d’emocions portades a l’extrem. Però també hi ha l’altra vessant, la de l’amor consumat. L’amor estès a tots els àmbits, seguint la pauta insubornable del donar-rebre. El llit esdevé un Liceu que acull una gran estrena, una òpera on s’acumulen totes les arts, tots els sentiments. S’obre el teló i es comença amb el teatre de les carícies i els petons endolcits que entendreixen la pell i tot seguit la música entra en joc. Els mil i un crescendos i diminuendos fan d’aquesta jugada un autèntic puzzle, on tot va encaixant, mica en mica. On hi ha aquells moments de forte, en els quals l’orquestra fa tutti i la percussió té un paper cabdal. I finalment, partint d’un piano per part de l’orquestra que va creixent i amb tots els actors a l’escenari, arriba el punt àlgid, el precipici del plaer. La cantant entra en escena i es col·loca, caminant a pas valent, davant dels altres actors i mirant al públic amb les mans esteses deixa anar amb una veu clara i potent un orgasme.

La dernière chanson, le dernier mot

Les rides marquaient une fatigue accumulée peu à peu depuis quatre-vingt-dix-huit ans. Elle avait perdu une fille et à son mari il y a deux ans. Toutefois, elle avait une santé en fer. Elle avait, donc, encore un petit peu d’énergie pour jouer le violoncelle et pouvoir exprimer ce qu’elle ne pouvait pas dire en mots. Elle a toujours dit que, même en étant très jeune, il y a avait des choses qu’elle ne pouvait pas dire qu’en jouant le violoncelle. Tout son sentiment – la tristesse, la joie, le bonheur- était versé sur ces notes qui avaient une harmonie parfaite. Son meilleur ami avait été, sans aucun doute, cet instrument à quatre cordes. Et l’archet le complément indispensable pour se balader par la vie en ayant la fierté d’avancer à pas sûr. Le bras droit apportait l’expression et le bras gauche était chargé de placer correctement les notes de la partition à l’oreille de ceux qui l’entendaient dans un bar, chez elle ou dans un des plus grands théâtres de Londres. La vie se terminait, mais elle pouvait avouer que sa vie n’aurait pas eu du sens sans lui…
Sans son violoncelle.

Per aconseguir obrir mentalitats alienes cal, primer de tot, donar ales a la teva.

Què passa si per por a què diran, què pensaran, què s’imaginaran… no t’atreveixes a dir el què sents? A ser qui ets? Criticar els prejudicis no et fa ser més fort que ells, sinó encara més feble. El que s’ha de fer és donar ales a la teva mentalitat, a les teves idees i fer-les volar, per tal que els prejudicis, mica en mica, vagin perdent terreny i deixin pas a la sinceritat i a la tolerància. No podem exigir un canvi de mentalitat als altres si primer no deixes entreveure la teva als demès per por. Aquí ve el problema, la por. Por a ser rebutjat? Per qui? Si de fet, no sent valent, la única cosa que fas és rebutjar-te tu a tu mateix. Potser que ens comencem a plantejar que un xic d’egoisme no fa pas mal i pensem en allò que ens convé a nosaltres.

És qüestió de tancar els ulls, veure’s un glop de valentia i cantar les veritats als quatre vents.

"Shall we dance?"

Una sala amb la llum adequada, una finestra entreoberta deixant passar una brisa suau i un terra de parquet que acabava amb un mirall enorme, com el mar quan es difon amb el cel. Ho sentia dins, era una part més d’ell mateix. Amb un moviment subtil ella l’agafava delicadament per l’espatlla, i l’altra mà li acariciava, al ritme determinat d’aquella música, l’esquena. El seu cor bategava al ritme d’aquell “un, dos... tres”. Les seves cames deixaven de ser esclaves del pas diari que consistia a caminar endavant i s’atrevien a moure’s lateralment, jugant de forma astuciosa amb les cames de la seva acompanyant. I una passió irrefrenable sorgia d’ell mateix. Un sentiment de força i d’expressió que l’abduïen a un món distant, un món on el que el governava eren els impulsos més profunds que trencaven tota mena de barreres. El seu cos s’alliberava de tota càrrega i es deixava endur amb ella al món dels sentits. El tacte aflorava perdudament quan una mà feia força per acostar-la cap al seu cos, la vista es perdia en els plecs de la seva faldilla i el moviment rotatiu, l’oïda guiava el cos i els seus moviments per mitjà d’aquelles notes i aquella pulsació. Allò, definitivament, el despullava. La dansa era aquesta acompanyant que l'endinsava a ell mateix. I el mirall, n’era testimoni.

Ready, steady... go.

Una cançó que sembla ser que reculli, només amb els minuts que dura –normalment entre tres i cinc- , tota una vida. No us ha passat mai que us poseu a escoltar una cançó que us evoca un passat farcit de sentiments? I us la poseu una segona, una tercera, una quarta vegada…? Perquè no us cansaríeu mai de gustejar aquella sensació, visualitzar aquella persona o conjunt de persones que conformen l’argument i aporten el sentit a aquestes notes, aquest ritme, aquesta veu. Per això, els anys de vida són aquells que realment hem sabut gaudir. No recordo qui m’ho va dir o on ho vaig llegir, però a les tombes a més de posar l’edat de la persona difunta, haurien de posar la suma dels moments que realment va saber palpar el verb viure i el va posar en pràctica. Així doncs, a més de vuitanta, potser caldria posar tres anys i tres mesos, per exemple. Segons com, no ho negarem, costa viure, i viure intensament encara més, i aconseguir la felicitat equilibrada i permanent ja passa a ser una utopia. Però, la persona que ha pogut dir que ha aconseguit arribar a un orgasme de felicitat és qui pot començar a posaren marxa el seu cronòmetre vital.

Us felicito. A tots aquells que sabeu desdir-vos dels cànons de la societat titllant d’hipòcrita molta gent i alabant aquella que és transparent. A aquells que trenqueu amb les regles per tal de lluitar a favor de regalar alegria per mitjà de somriures. A aquells que heu estat sincers, començant per ser-ho amb vosaltres mateixos. A aquells que tot i que ho necessiteu tot i no tingueu gairebé res, compartiu allò que teniu perquè considereu que compartir és guanyar i no perdre. A aquells que enteneu els valors de la fidelitat, de l’amistat i de l’amor i, per damunt de tot, el donar i rebre i viviu per descobrir-ne el rerefons. A tots aquells que no teniu autoestima, però que lluiteu per guanyar-la i aquells que en teniu massa i intenteu minvar-la. A aquells que tot i fer-ho tard, madureu. I, amb especial èmfasi, aquells que abracen realment quan ho senten.

Felicitats als “vividors”, als apassionats, als que valoreu el que teniu.

És com buscar una agulla en un paller

No heu percebut mai que amb una mirada i dos cops de cap aquell amic o groc ja sap què vols dir? O que amb una rialla feta amb tota sinceritat queda dictada la sensació de pau que la persona en qüestió experimenta? O, de vegades, fins i tot, la cara d’admiració que fa l’altre persona que està a set centímetres de tu quan li destapes les veritats més amagades prenent consciència del molt que l’arribes a conèixer?

Mica en mica, trobades a trobades, de vegades casuals, però de vegades inconscientment intencionades, una persona entra al teu món per no desaparèixer-ne mai. I tot i que el temps enganyi i ens pugui fer creure que esborrarà el record d’aquella amistat, o el que sigui, ell mateix és qui després, quan aquests dos subjectes es retroben fa que s’adonin que el temps només els ha separat físicament, però no els ha fet minvar aquesta connexió. De fet és això el que manté viva una relació, per molta distància o temps que s’hi interposi, la connexió.

Amb aquesta persona hi comparteixes una manera de pensar, de veure la vida, d’experimentar les sensacions i de compartir-les. T’aporta sensacions desconegudes o poc comunes, et dóna ganes de menjar-te el món i, fins i tot a vegades, et dóna la sensació de transportar-te en un altre univers, on les utopies sembla que es puguin fer realitat. Aquella força compartida et permet creure que buscant entre molta palla, pots trobar l’agulla. Aquestes agulles són les encarregades de punxar-te quan estàs somiant, simplement per fer-te veure que no només hi ha gent així als somnis, sinó també a la vida real. I que a més, t’estan punxant perquè volen que formis part de la seva història.

És com buscar una agulla en un paller. Però el que és bo és que l'acabes trobant.

un començament perpetu

Mai havia cregut en la frase que diu "a vegades el que és un final, acaba sent el començament de tot", fins fa uns dies. Aquesta frase es pot interpretar de dues maneres completament antagòniques. O bé pot ser que la frase no es llegeixi tenint en compte què hi ha després de la coma com passa la majoria de vegades, o bé que qui la digui la pronunciï fins al final, tot articulant un crescendo que acabaria amb un forte emfatitzant la paraula "tot".
Aquell grup reunit en aquell indret, d'alguna manera per atzar o per cosa del destí, va decidir fer realitat la segona part de la frase, per sort. Però de fet, això va ser una sorpresa, ja que no és el que acostuma a passar la majoria de cops. En realitat, aquella era una excepció positiva que em tocaria viure a mi i als qui també s'afegien a forjar-ho, a treballar-ho i a mantenir-ho. Una sort que tots estaríem d'acord a perpetuar. Erem i som el sentiment de pau que et provoca fer un trajecte amb tren que voreja la platja mentre es pon el sol, la varietat de colors que tenen els arbres quan és la tardor, les mil gotes de pluja que cauen les unes al costat de les altres i s'estavellen sobre una flor, o els acords afinats d'una cançó emergent dolçament d'una guitarra acústica.
I el més increïble de tot és que després de cinc anys hi seguim sent, caminant junts, els uns al costat dels altres.

Celebro haver-vos conegut, no tothom et canvia així la vida.

Viure és dibuixar sense goma d'esborrar