Tocar més enllà del cel

Agafo un glaçó amb una mà i el subjecto ben fort. Sento un fred que sembla que em traspassi la pell i el cor em batega a mil per hora. La meva glotis sembla que vulgui revelar-se per mitjà d’un crit silenciat per la sensació de fredor que se m’arrapa al cos. Els pèls se’m posen de punta i la respiració se m’accelera, però somric. Estic viva. Com mai. I en aquell moment tanco els ulls i veig aquella muntanya coberta per núvols d’un gris escarransit, que ni és blanc ni és negre. I contradictòriament, et sents gran pel fet de veure’t tan petita. I tens a davant teu el quadre més bonic de tots, un quadre que mai estarà a subhasta, un quadre irrepetible que només tu tens el privilegi d’estar gaudint. Art fugaç, el més intens. I puges amunt, trepitjant pedres que juguen a ser obstacles juganers que et pessigollegen les sabates i et fan trotar l’emoció, i flors de colors tant dolços, com àcids. I, sense adonar-te’n, fas uns quants passos més i hi arribes. Arribes al cim. I un cop allà -aquest és el moment del glaçó entre les mans, el moment del crit silenciat- segueixes pujant. 

Pròxima sortida, a la dreta

Quedo abraçada per multitud de colors. Aquell record em fa pensar que la vida és fugaç, que aquella dolçor quan miro aquella persona, s’ha esvaït. Així, perquè si. Aquelles notes accelerades del piano em xiuxiuegen una veritat categòrica: l’he deixat d’estimar. Malgrat això, és innegable que aquell sentiment va ser fort perquè va poder cabre en una cançó, en unes notes infinites d’un teclat finit. Torno a gustejar aquell sentiment, però ara vist des de la llunyania, vist com una ombra que es passeja amb els peus molls, deixant les petjades marcades al terra que quan faci sol s’eixugaran. Agafaré un got d’aigua i beuré l’últim glop d’aire abans de tancar per darrer cop el pestanyeig encuriosit del record.