cursa d'obstacles

I això com es deia? Oh, no me’n recordo. Ui, no...em sembla que no ho sé fer. Tinc un garbuix d’idees al cap. Em sento perdut. Ai, per què no recordo com com es deia? Ahir ho sabia i ara ja no. Millor feu-me ser l’últim. Ah, si, si! Jo ho sé dir! A veure, digues. Mmm...ah no, ara no me’n recordo. Doncs tornem-hi, vinga. Jolin! Senyoreta, li pots dir a la frustració que pari de donar-me puntades de peu?

la vida és bonica, però, de vegades, complicada

Sí, tenia la mania de perdre’s. No pels carrers, ni per la platja, ni pels passadissos de l’escola. Perdre’s en ell mateix. La tristor, de vegades, es feia tan real que les parets del seu pis ploraven humitats i el seu esperit nafrat es deixava endur per marees incontrolables. El seu cos deixava d’existir i la seva ment cavava solcs tan profunds que la raó tardava dies a poder construir els ponts adequats per poder-los travessar i evitar caure-hi i no poder-ne sortir. El dia es componia d'una orquestra d’instruments desafinats, de cantants que feien galls i d'un director que s’equivocava a l’hora de portar el compàs. No hi havia gairebé res que sortís del dret, era ben bé com passar-se el dia fent la vertical. La sang li acabava pujant al cap de mala manera, tant que semblava perdre el nord. I el sud i l’est i l’oest. Tot ell era una brúixola embogida. Però tenia la certesa que, tan bon punt es posés a dormir, somiaria i l'endemà obriria els ulls pensant que la vida, tot i ser complicada, era bonica.   

Aigua neu

Agafo un grapat de neu. Puc notar perfectament la fredor que desprèn i en qüestió de segons, sense gairebé haver tingut temps de percebre-la, passa a estat líquid i desapareix d’entre els meus dits per caure al buit, a terra. No puc controlar que aquella neu se’m faci fonedissa i sense dilacions, s’esmuny. Torno a agafar-ne un altre grapat per intentar ser conscient del procés, per poder assaborir-lo una mica més. Però igual de ràpid que abans, o fins i tot més, la neu es fa aigua i rellisca pels forats que troba entre els dits de la meva mà. Al cap de cinc minuts, només queda un puny mig tancat i una sensació de fred que em fa posar la pell de gallina. Per últim cop, ara ja per tossuderia, intento repetir-ho. Dirigeixo la meva mà al terra per enxampar una bona bola de neu, aquesta vegada més grossa, i m’incorporo sense deixar de clavar els ulls a la meva mà dreta. El sol fa la seva feina i esborra el rastre de neu, aquest cop més lentament. Potser perquè he après a desxifrar-ne cada una de les etapes, potser perquè en conec el final, potser perquè he après a perdre la noció del temps. Però, tot i això, segueixo sense poder controlar que la neu mori per néixer en forma d'aigua...

Aprenent a llegir

Es llepà els dits per poder passar la penúltima pàgina d’aquell llibre. Havia perdut completament la consciència del fet d’inspirar i expirar, vaja, de respirar. Les paraules que hi apareixien xocaven al seu cervell convertides en onades de frases que produïen una espuma blanquinosa. Un paisatge feréstec, ple de contradiccions. L’existència de frases curtes, punyents, i de frases llargues, que semblava que acaronessin el lector, convertien aquella novel·la en una mena d’addicció fugissera. La vida s'hi presentava com un plat fred, gustós, però, de vegades, salpebrat amb crueltat. També hi trobaves la possible identificació amb alguns personatges i l'acabament perfecte d’un munt de peces que aconseguien encaixar a la perfecció i que es mostraven infinites. L’Ombra del vent és un llibre que, sens dubte, recomano.

El cor li suava. Les mans li bategaven a cent per hora. Només tenia una cosa en ment: aconseguir entortolligar els passos necessaris per arribar fins a la porta de sortida. Sí, l’estimava massa com per no fugir.

i es fongué

Era com si s’hagués empassat una nou i li hagués quedat a mitja gola. L’estómac feia un concert de moviments estrepitosos. I els seus ulls van quedar glaçats mirant en un punt de l’habitació, l’únic que tenia llum: la flama de l’espelma. I així, el temps s’escolà, fins al punt en què aquella flama va perdre’s en la cera bullent que havia anat creant una muntanya rugosa sobre la taula.

desig sens fi

Parlo per vosaltres. Per aquells enamorats d’una dona impossible: la utopia. És bella, encisadora, toca la millor música, diu les millors paraules, acluca els ulls de la manera més sensual possible. Us ha ullprès des del primer dia que la vau veure i no pareu de tenir-la en ment. Us pensàveu que aquesta bogeria, que heu acabat aprenent a dominar, seria efímera. Però, un dia, abans d’anar a dormir, feu recompte dels dies que fa que ella és el vostre al·licient, l’aigua que beveu. Anys...ja fa anys. I feu l’últim pestanyeig del dia pensant que, per anys que faci, la seguiu estimant com el primer dia.

Potser, en certa manera, us puc arribar a entendre.

És aquell nen, pell tendre i ulls nous, quan agafa amb força la mà càlida de la seva mare.

És aquella noia, cabells arrissats i pits petits, quan es tanquen les portes de la sala d'operacions.

És aquell noi, mans raspades i llavis molsuts, quan toca el piano mirant la foto que hi ha sobre.

És aquell senyor, ulls caiguts i galtes arrugades, quan camina fins arribar al balcó del mediterrani.

És aquell sentiment de pèrdua, provinent de l'estómac, d'enyor esgarrifant, de dolor profund.
Jacques Brel, interpretant aquesta cançó, és vida en estat pur. 

Cold weather is knocking at your door

Escolto Jazz. I a la tardor ja se li posa vermell el nas, que de tan en tan li raja. Els troncs de fusta tenen ganes de ser consumits per donar ambient a la casa de pagès vestida de parets de pedra freda interminables. Amb la llar de foc tot agafa un color taronjós, els objectes tenen una ombra que dansa al ritme d'aquesta bateria jazzística, un ritme lent, però entendrit, sensual, fogós. Obres aquell llibre, el de la tapa verdosa, amb un títol que té les lletres d'un color escandalós. I no decideixes parar de llegir, fins que així ho desitjen les teves parpelles, que, al ritme del cansament, es desmaien i cauen per propi pes.

La filosofia del pastís

I a ell el veus somriure. A ella, abraçar-te. A ell a trucar-te dient-te que ho ha aconseguit. És ben bé com fer un pastís. De vegades cal ser la base de galeta, lligada gràcies a la mantega, que ajuda a fer que el pastís quedi ben sustentat. Segons com cal posar-hi més galeta, i segons com menys, depèn. Això, si no acabes d'estar al cent per cent, pot desgastar, perquè has d'abocar força quantitat perquè l'altra persona estigui bé, però no dimiteixes, ho fas perquè et reconforta, et fa feliç. De vegades, és qüestió de ser les calories que porta la nata, ingredient bàsic del pastís, és a dir, les abraçades, el llenguatge corporal el "ei, sóc aquí". I, de vegades, pots ser la cirereta del pastís, un consell en el moment adequat, una mirada...en definitiva, el toc que fa que l'altre persona s'adoni que no tot és blanc o negre, que un problema té mil cares, fins i tot en té de somrients. Admiro la gent que segueix la filosofia del pastís i, a més a més, és capaç de fer-hi una bona queixelada i assaborir-la.