les llàgrimes i el seu afany de protagonisme

Agafes aquella guitarra de sis cordes i et poses a tocar aquella cançó, que vas compondre en aquell moment tan precís, tan teu. Se’t fa un nus a la gola i la veu acaba fonent-se per deixar els acords sols, que continuen, insistents. Les llàgrimes, llavors, ocupen el lloc de la teva veu silenciada i s’encarreguen de fer la veu principal, es fonen amb la vibració de les cordes i aconsegueixen fer la millor actuació de la seva història: la melodia més salada i sentida d’aquesta ciutat a les fosques. I només jo hauré estat l’afortunada de viure-la.  Per moments així, val la pena haver estat enamorada.

aquell sentiment

Quan aconsegueixes treure d'un dia gris, aquella rosa amb punxes que té un vermell tan brillant i una melodia tan teva, amb uns acords que et surten del cor i les notes d'una història irrepetible. Gràcies, música.

Volia poder cantar cançons

i descosir-te a petons

aquell jersei de ratlles.

I volia poder-te fer l'amor

un dia de tardor

quan els arbres plorin fulles.

I et volia dibuixar

aquelles ganes de viure

que se t'havien esborrat

d'aquell rostre de vidre.

I volia poder pintar

de mil colors la nostra història

per no esborrar-nos del cor

aquell sentiment d'eufòria.

Però tu vivies al teu món

fred, fosc i poc dolç

del qual no en vols sortir.

Però jo t'estenc la mà

agafa-me-la, apreta-la i sent

com t'estimo.