És aquell nen, pell tendre i ulls nous, quan agafa amb força la mà càlida de la seva mare.

És aquella noia, cabells arrissats i pits petits, quan es tanquen les portes de la sala d'operacions.

És aquell noi, mans raspades i llavis molsuts, quan toca el piano mirant la foto que hi ha sobre.

És aquell senyor, ulls caiguts i galtes arrugades, quan camina fins arribar al balcó del mediterrani.

És aquell sentiment de pèrdua, provinent de l'estómac, d'enyor esgarrifant, de dolor profund.
Jacques Brel, interpretant aquesta cançó, és vida en estat pur. 

Cold weather is knocking at your door

Escolto Jazz. I a la tardor ja se li posa vermell el nas, que de tan en tan li raja. Els troncs de fusta tenen ganes de ser consumits per donar ambient a la casa de pagès vestida de parets de pedra freda interminables. Amb la llar de foc tot agafa un color taronjós, els objectes tenen una ombra que dansa al ritme d'aquesta bateria jazzística, un ritme lent, però entendrit, sensual, fogós. Obres aquell llibre, el de la tapa verdosa, amb un títol que té les lletres d'un color escandalós. I no decideixes parar de llegir, fins que així ho desitjen les teves parpelles, que, al ritme del cansament, es desmaien i cauen per propi pes.

La filosofia del pastís

I a ell el veus somriure. A ella, abraçar-te. A ell a trucar-te dient-te que ho ha aconseguit. És ben bé com fer un pastís. De vegades cal ser la base de galeta, lligada gràcies a la mantega, que ajuda a fer que el pastís quedi ben sustentat. Segons com cal posar-hi més galeta, i segons com menys, depèn. Això, si no acabes d'estar al cent per cent, pot desgastar, perquè has d'abocar força quantitat perquè l'altra persona estigui bé, però no dimiteixes, ho fas perquè et reconforta, et fa feliç. De vegades, és qüestió de ser les calories que porta la nata, ingredient bàsic del pastís, és a dir, les abraçades, el llenguatge corporal el "ei, sóc aquí". I, de vegades, pots ser la cirereta del pastís, un consell en el moment adequat, una mirada...en definitiva, el toc que fa que l'altre persona s'adoni que no tot és blanc o negre, que un problema té mil cares, fins i tot en té de somrients. Admiro la gent que segueix la filosofia del pastís i, a més a més, és capaç de fer-hi una bona queixelada i assaborir-la.

i es va girar la truita

Anava vestida de qualsevol manera, aquell dia. S’havia llevat com sempre amb un coet al cul, havia esmorzat un iogurt i quatre galetes, havia agafat els apunts que havia deixat preparats el dia anterior sobre de la taula del seu despatx i els havia posat a la motxilla de pell que li feia olor de camell de l’Àfrica. I, tot i la pressa que tenia, no va oblidar-se de saludar el seu company de pis, un noi molt atent que somreia amb la més mínima cosa que li deies.  Plaf! Va baixar les escales de tres en tres i va posar-se a caminar a pas accelerat, mentre notava que els cabells del clatell se li humitejaven de suor. En un acte reflex, va obrir la butxaca petita de davant de la motxilla i va treure’n la goma negre que hi tenia i es va fer un monyo mig desmuntat que aguantaria, amb una mica de sort, fins a arribar a la universitat. Va entrar a classe i es va asseure a primera fila, que és on sempre hi havia lloc si feia deu minuts tard. Quan es va acabar la classe, va anar cap a la biblioteca i es va asseure en un dels ordinador que hi havia lliures per fer feina que tenia enrederida. Al cap d’una estona li va entrar la necessitat imperiosa d’anar al lavabo, així que sense pensar-s’ho dues vegades, va travessar la plantació d’ordinadors i es i es va dirigir al lavabo. Mentre es rentava les mans, mirant el gra que li havia sortit al mig del front, poc es pensava que en arribar a l’ordinador on estava instal·lada, es trobaria la motxilla oberta i sense la cartera. Però què coi vol dir això? Estressada, va mirar a dreta i esquerra i va veure que els dos ordinadors estaven desocupats. A qui podia preguntar si havia vist alguna cosa? Va anar a secretaria allà preguntà si havien vist algú sospitós o si havien trobat alguna cartera blava amb cremallera blanca. No ho entenia, però com podia haver passat? Portava cinc anys estudiant en aquell campus i mai li havia passat una cosa semblant. Quina ràbia! L’endemà ho tornà a preguntar i el dia següent també. I com que no en treia l’entrellat, va haver d’acabar anant a denunciar-ho a la policia i a començar a fer els tràmits per a refer tots els carnets que li havien volat.

Al cap d’uns dies del petit robatori, van trucar al timbre de casa seva. Eren les 9 del matí i ella just havia tornat d'anar a córrer. Hola, ets la Vinyet Torres? Un noi força més alt que ella i amb un estil de vestir tirant a skater, tenia entre les mans la seva cartera. Oh, has trobat la meva cartera? On? Ell, avergonyit, li ho va confessar. No sabia com fer-ho, no sabia on vivies, però volia conèixer-te. Vaig pensar que robant-te la cartera, podria esbrinar on vivies, com erets. Les carteres poden dir molt de com és una persona. Ella, després de fer una mirada incrèdula, li va clavar una bufetada. Tot i això, acte seguit, ell agafant-li la mà i dient-li a cau d’orella que estava molt graciosa a la foto que tenia d’ella amb nas de pallasso a la cartera, li va fer un petó. Ara, més que la cartera, li havia robat el cor.

Posa'm Frank Sinatra, si us plau

La biblioteca de la universitat està a vessar de gent, amb prou feines hi ha ordinadors lliures. I per ensordir el soroll insistent dels teclats estressats, de les lletres que queden impregnades en una pantalla com per obligació, em poso a tot volum Frank Sinatra com a música de fons. Tot i això, sembla que una nova veu s’hagi infintrat en el seu All of me, una mena de xivarri d’estudiants esmaperduts pel futur que els espera i que xerren pels descosits.  I d’entre aquest munt de sorolls i distraccions diverses, sembla que la meva ment està en un univers paral·lel, sense tenir els sentits gaire alerta i amb pensaments descarrilats. Sembla que dins de la meva ment hi ploguin sentiments arrissats i idees descabellades, i hi llampeguin sensacions de descol·locació. I tu, entre aquest munt d’obstacles, que tot i ser-hi no m’impedeixen visualitzar-te. M’apareixes com una història simpàtica que té un regust agredolç. Frank Sinatra em fa sentir i recordar tot allò amb un toc d’ironia i de felicitat. Suposo que una mica és com un dia en què es posa a ploure a bots i a barrals i just al sortir t’adones que no portes paraigües i que t’has deixat les claus per tornar a entrar a casa a buscar-lo i, per tant, has de sortir. I que mentres t’assegures de si portes les claus o no, poses el peu en un bassal i pel carrer passa un cotxe que t’esquitxa de malucs en avall. Però, tot i això t’imagines la cançó de I’m singing in the rain i somrius i acabes gaudint i tot de la pluja!

Oda a la independència

Cavant núvols emblanquits,

aquells ulls apagats et cerquen,

com cada vesprada.

Busquen en tu l’estrella sempiterna

que foragitarà la clau mal posada

del pany dels mals endreços

i l’adreçarà al pany que porta al terrat,

on la basarda hi bufarà les espelmes

i a ulls clucs, demanarà de desig la llibertat.