I acompanyada d’un dels amics més grans que tinc, vaig començar camí, ensenyant el passaport del somriure, amb què quan era petita passava la frontera de la civilització cap a la bella natura. Al cap d’uns quants passos, potser menys dels que vaig necessitar fa deu anys, vaig arribar al punt en què el terra i les parets es vestien d’un color vermellós, argila. I, al cap de res, hi arribàvem. L’ermita s’endinsava en la pedra i aquesta obria el teló a un paisatge encisador, que a cada segon que passava canviava de color, gràcies a la llum del sol. Sense necessitat de gaires paraules, vam observar com es feia fosc. I el temps desapareixia de les nostres vides. Respiràvem atemporalitat, besàvem la calma més profunda, abraçàvem la solitud fent-nos companyia. I enmig de parets que guarden mil secrets, en construíem de nous, ens posàvem la faixa a la cintura i fèiem castells d’idees, alguns que es tombaven, d’altres que sembla que segueixen drets. I fèiem brollar mil i una hipòtesi per intentar ser millors, menys egoistes i més honrats. I carregats amb les motxilles plenes de ganes de menjar-nos el món, que de bon matí s’amagava tímid sota la nuvolada, i amb les idees airejades, farcides amb la llum de les estrelles que van omplir-nos els somnis, fèiem gambades de baixada.
El món tornava a raptar-nos per fer-nos el seu esclau. Però el que no sabia
era que, per dins, ja érem una mica més lliures.
