Per aconseguir obrir mentalitats alienes cal, primer de tot, donar ales a la teva.

Què passa si per por a què diran, què pensaran, què s’imaginaran… no t’atreveixes a dir el què sents? A ser qui ets? Criticar els prejudicis no et fa ser més fort que ells, sinó encara més feble. El que s’ha de fer és donar ales a la teva mentalitat, a les teves idees i fer-les volar, per tal que els prejudicis, mica en mica, vagin perdent terreny i deixin pas a la sinceritat i a la tolerància. No podem exigir un canvi de mentalitat als altres si primer no deixes entreveure la teva als demès per por. Aquí ve el problema, la por. Por a ser rebutjat? Per qui? Si de fet, no sent valent, la única cosa que fas és rebutjar-te tu a tu mateix. Potser que ens comencem a plantejar que un xic d’egoisme no fa pas mal i pensem en allò que ens convé a nosaltres.

És qüestió de tancar els ulls, veure’s un glop de valentia i cantar les veritats als quatre vents.

"Shall we dance?"

Una sala amb la llum adequada, una finestra entreoberta deixant passar una brisa suau i un terra de parquet que acabava amb un mirall enorme, com el mar quan es difon amb el cel. Ho sentia dins, era una part més d’ell mateix. Amb un moviment subtil ella l’agafava delicadament per l’espatlla, i l’altra mà li acariciava, al ritme determinat d’aquella música, l’esquena. El seu cor bategava al ritme d’aquell “un, dos... tres”. Les seves cames deixaven de ser esclaves del pas diari que consistia a caminar endavant i s’atrevien a moure’s lateralment, jugant de forma astuciosa amb les cames de la seva acompanyant. I una passió irrefrenable sorgia d’ell mateix. Un sentiment de força i d’expressió que l’abduïen a un món distant, un món on el que el governava eren els impulsos més profunds que trencaven tota mena de barreres. El seu cos s’alliberava de tota càrrega i es deixava endur amb ella al món dels sentits. El tacte aflorava perdudament quan una mà feia força per acostar-la cap al seu cos, la vista es perdia en els plecs de la seva faldilla i el moviment rotatiu, l’oïda guiava el cos i els seus moviments per mitjà d’aquelles notes i aquella pulsació. Allò, definitivament, el despullava. La dansa era aquesta acompanyant que l'endinsava a ell mateix. I el mirall, n’era testimoni.

Ready, steady... go.

Una cançó que sembla ser que reculli, només amb els minuts que dura –normalment entre tres i cinc- , tota una vida. No us ha passat mai que us poseu a escoltar una cançó que us evoca un passat farcit de sentiments? I us la poseu una segona, una tercera, una quarta vegada…? Perquè no us cansaríeu mai de gustejar aquella sensació, visualitzar aquella persona o conjunt de persones que conformen l’argument i aporten el sentit a aquestes notes, aquest ritme, aquesta veu. Per això, els anys de vida són aquells que realment hem sabut gaudir. No recordo qui m’ho va dir o on ho vaig llegir, però a les tombes a més de posar l’edat de la persona difunta, haurien de posar la suma dels moments que realment va saber palpar el verb viure i el va posar en pràctica. Així doncs, a més de vuitanta, potser caldria posar tres anys i tres mesos, per exemple. Segons com, no ho negarem, costa viure, i viure intensament encara més, i aconseguir la felicitat equilibrada i permanent ja passa a ser una utopia. Però, la persona que ha pogut dir que ha aconseguit arribar a un orgasme de felicitat és qui pot començar a posaren marxa el seu cronòmetre vital.

Us felicito. A tots aquells que sabeu desdir-vos dels cànons de la societat titllant d’hipòcrita molta gent i alabant aquella que és transparent. A aquells que trenqueu amb les regles per tal de lluitar a favor de regalar alegria per mitjà de somriures. A aquells que heu estat sincers, començant per ser-ho amb vosaltres mateixos. A aquells que tot i que ho necessiteu tot i no tingueu gairebé res, compartiu allò que teniu perquè considereu que compartir és guanyar i no perdre. A aquells que enteneu els valors de la fidelitat, de l’amistat i de l’amor i, per damunt de tot, el donar i rebre i viviu per descobrir-ne el rerefons. A tots aquells que no teniu autoestima, però que lluiteu per guanyar-la i aquells que en teniu massa i intenteu minvar-la. A aquells que tot i fer-ho tard, madureu. I, amb especial èmfasi, aquells que abracen realment quan ho senten.

Felicitats als “vividors”, als apassionats, als que valoreu el que teniu.

És com buscar una agulla en un paller

No heu percebut mai que amb una mirada i dos cops de cap aquell amic o groc ja sap què vols dir? O que amb una rialla feta amb tota sinceritat queda dictada la sensació de pau que la persona en qüestió experimenta? O, de vegades, fins i tot, la cara d’admiració que fa l’altre persona que està a set centímetres de tu quan li destapes les veritats més amagades prenent consciència del molt que l’arribes a conèixer?

Mica en mica, trobades a trobades, de vegades casuals, però de vegades inconscientment intencionades, una persona entra al teu món per no desaparèixer-ne mai. I tot i que el temps enganyi i ens pugui fer creure que esborrarà el record d’aquella amistat, o el que sigui, ell mateix és qui després, quan aquests dos subjectes es retroben fa que s’adonin que el temps només els ha separat físicament, però no els ha fet minvar aquesta connexió. De fet és això el que manté viva una relació, per molta distància o temps que s’hi interposi, la connexió.

Amb aquesta persona hi comparteixes una manera de pensar, de veure la vida, d’experimentar les sensacions i de compartir-les. T’aporta sensacions desconegudes o poc comunes, et dóna ganes de menjar-te el món i, fins i tot a vegades, et dóna la sensació de transportar-te en un altre univers, on les utopies sembla que es puguin fer realitat. Aquella força compartida et permet creure que buscant entre molta palla, pots trobar l’agulla. Aquestes agulles són les encarregades de punxar-te quan estàs somiant, simplement per fer-te veure que no només hi ha gent així als somnis, sinó també a la vida real. I que a més, t’estan punxant perquè volen que formis part de la seva història.

És com buscar una agulla en un paller. Però el que és bo és que l'acabes trobant.